El retorn d’allò polític

Per Hannah Arendt preguntar-se pel concepte de comunitat era indissociable d’una reflexió sobre allò polític i sembla més que adequat que a l’hora d’inaugurar un monogràfic sobre comunitats, recapitulem algunes idees clau d’aquest pensament. Encara més si la conjuntura política actual apressa a emetre alguna mena d’interpretacions, fins i tot amb la ressaca de la cita electoral espanyola i a les portes d’altres comicis no menys importants com són els argentins. Argentina tot  just acaba d’inaugurar durant aquests dies la quarta edició de la Biennal Sud en què participa, entre d’altres, l’artista Jordi Colomer amb un projecte on reflexiona sobre aquestes mateixes qüestions.

No caldria oblidar que el comunisme va ser, de fet, un laboratori per imaginar el concepte de comunitat –fins i tot va arribar a ser anomenat en alguna ocasió “l’autèntica comunitat de les dones”– i potser no sigui gaire desgavellat dir que el que hem acabat anomenant més recentment pràctiques del pro-comú no sigui sinó alguna forma d’eufemisme. Ara bé, una comunitat política, seguint Hannah Arendt, es constitueix fonamentalment gràcies a un acte d’aparició que exerceix la ciutadania, cosa que revela el paper decisiu de la cultura i l’art en fer-se visible.

Més enllà d’apostar per unes polítiques de representació, en els darrers anys hem estat testimonis d’una inqüestionable tendència a agrupar forces i dinàmiques de treball a l’art a través de diverses modalitats de comunitats artístiques, en la línia del que Massimiliano Mollona ha anomenat Art/Commons –co-producció, participació, mutualisme i valorització del treball reproductiu– sent potser la documenta fifteen el punt culminant de tot un cicle que a l’estat espanyol va comptar, entre molts altres, amb el suport fonamental del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía.

No se’ns escapa, però, que alguns politòlegs com Michael Hardt o Loretta Napoleoni han advertit que certes formes d’organització descentralitzades i articulades en xarxes col·laboratives han esdevingut la forma dominant de l’organització del treball, cosa que ens hauria de fer reflexionar sobre la proximitat entre comunitat creativa i emprenedoria. És més, ja hem constatat altres vegades que la indústria cultural es troba instal·lada al centre de la nova economia.

Aquest gir cultural ha estat pres com a excusa per justificar el sorgiment de determinats posicionaments conservadors des de l’interior de la pròpia esquerra –com és la renovació de cert “rojipardisme”– que denuncien la separació d’aquesta esfera creativa de la realitat de les classes treballadores, que enarboren discursos populistes conservadors que han acabat alimentant el relat de l’extrema dreta.

Si tenim en compte altres contextos, com l’italià, on l’esfera cultural i intel·lectual ha acabat majoritàriament dimitint del seu compromís polític amb l’esfera pública i abandonant la ciutadania en mans de l’extrema dreta, resulta més que necessari que des de l’interior de la classe creativa s’obri una reflexió autocrítica que tingui en compte la necessitat de pensar en formes de comunitats diverses que incorporin més sectors de la ciutadania i trenquin de manera decidida amb un esnobisme exclusiu. Més encara, quan una mena de nihilisme exacerbat i un esgotament radical ha portat moltes de nosaltres –artistes, curadores, dissenyadores, acadèmiques…– a pensar erròniament que aturar l’avenç de l’extrema dreta era un projecte impossible. Però, això sí, aquesta reflexió no es pot sotmetre a aquest nou conservadorisme d’esquerres, sinó que ha de ser articulada des del seu complet antagonisme.

Fa exactament 30 anys que la politòloga Chantal Mouffe publicava El retorn del polític, inspirant les primeras batalles i fixant les bases després per a un projecte polític amb què moltes vam créixer. Vam aprendre llavors que el que és polític és una dimensió inextirpable de l’antagonisme, a diferència de la política, que remet a les diferents activitats encaminades a organitzar la coexistència humana, allò que el canceller Otto von Bismarck va anomenar “l’art del possible”. Ara, a l’hora de tornar a pensar formes de comunitat, potser és el moment de tornar a creure en l’art del que és impossible.

(Foto de portada: Frame del video X-Ville de Jordi Colomer, 2015 (Prod Xarxa, Loop, ESAAA), projecte del qual ha partit per a Casas vacías no hacen ciudad que participa actualment a la Bienal Sur (Buenos Aires))