El temps profund de l’art a la xarxa

Tot va començar amb una còpia. Amb la idea de que l’original no era més que un vehicle que transporta idees i que les idees no poden limitar-se a la unicitat d’un objecte. Aquesta pulsió, i sobretot la invasió a les lògiques de l’art, es comença a desbordar conforme l’accés a les màquines de replicació esdevé una acció quotidiana.

A Mèxic, aquesta pulsió va trobar un territori fèrtil, però sovint oblidat, que connectava amb una tradició d’art postal, poesia experimental i activisme. El present text recorre aquell territori entre els anys noranta i el 2010, un període d’entusiasme digital, solidaritat transnacional i exploració de llenguatges no humans. El que continua és una suma de fragments d’història situada, teixida des del melic de la lluna. ^[1] Segons la tradició, la paraula Mèxic prové de tres veus de l’idioma nàhuatl: metztli, que significa lluna; xictli, melic o centre; co, lloc. Tant en sentit literal com metafòric vol dir … Continue reading

L’arribada d’Internet va canviar radicalment la manera en què ens comuniquem, i conjuntament, les maneres en què interactuem i creem. Això, sens dubte, no va deixar a les arts desafectades i des dels primerencs inicis del salt a la digitalització compartida hem vist un desdoblament creatiu que ha significat la confrontació i ruptura de diversos paradigmes. Tot i això, les maneres a través de les quals ens apropem a la producció des de i per a Internet tenen una llarga tradició en exploracions com l’art postal, el treball tèxtil, la poesia i el performance.

A Mèxic, aquesta tradició s’origina en la poesia concreta, l’art postal i els primers experiments amb ordinadors personals en els anys vuitanta. És precisament a partir d’aquestes idees que artistes com Lilia Pérez-Romero, Minerva Cuevas, Fernando Llanos o Tlaolli Argüello redirigeixen la mirada a la pantalla i, més específicament, a la xarxa de xarxes com a espai d’exploració col·lectiva.

Un espai fonamental per comprendre tal desenvolupament es S@lón, un projecte amb seu a San Miguel de Allende que, entre 1994 i 2003, es va dedicar a observar, difondre i experimentar amb les pràctiques de net art al país.  Una de les fites més rellevants en la seva trajectòria va ser la transmissió de les activitats de documenta X al 1997, una edició que va marcar la primera inclusió oficial del net art en el programa de la exposició i que també va ser seu de la First Cyberfeminist International, organitzada per el col·lectiu Old Boys Network. A part d’aquest acte, S@lón va presentar projectes d’institucions com la Dia Art Foundation i la Gallery 9 del Walker Art Center, que es va mostrar en el cibercafè Estación Internet, també a San Miguel de Allende.

El context sociopolític dels anys noranta marcat per l’entusiasme al voltant del potencial democràtic i comunitari d’Internet primerenc va ser decisiu per a l’emergència d’aquestes iniciatives, que van explorar noves maneres de producció, comunicació i comunitat en l’àmbit artístic. Dins d’aquest clima d’experimentació digital i activisme en la xarxa, també van començar a gestar-se projectes que entenien l’espai virtual com un territori d’acció política i simbòlica.

Un exemple paradigmàtic del gir va ser la creació de FloodNet (1998) pel col·lectiu Electronic Disturbance Theater 1.0 ^[2]Electronic Disturbance Theater 1.0 (EDT) és un col·lectiu d’art i activisme fundat el 1997 per Ricardo Domínguez, Carmin Karasic, Brett Stalbaum i Stevan Wray. Pioner de l’hacktivisme i les … Continue reading, un acte de tàctiques poètiques que va utilitzar un lloc web per a realitzar bloquejos coordinats de diverses pàgines institucionals —entre elles les del president mexicà Ernesto Zedillo, bancs nacionals, el Pentágono i la Borsa de Valors de Frankfurt— com a forma de protesta digital. Simpatitzants del Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN), el col·lectiu va concebre la peça com a resposta a la matança d’Acteal, amb l’objectiu d’articular un missatge polític transnacional i fer visible, més enllà de la geografia, la solidaritat amb les lluites dels pobles originaris en Mèxic.

Electronic Disturbance Theater 1.0, Floodnet, 1998. Cortesia del col·lectiu.

Junt amb aquestes recerques, ens trobem amb peces com ASML –Art Statement Markup Language– (2003) d’Iván Abreu ^[3] Iván Abreu és un artista i dissenyador cubanomexicà. La seva obra combina art, ciència i tecnologia, i es centra en la visualització de dades i sistemes sociopolítics. on l’artista explora els llenguatges del discurs curatorial, i parteix de referents com Príamo Lozada, Osvalso Sánchez i Olivier Debroise, a través d’una anàlisi computeritzada que facilita la lectura. La peça parteix de l’etiquetatge de fragments de textos per després diagramar-los i generar noves gramàtiques i, alhora, noves lògiques d’intercanvi entre obra i text, autor i crític. En aquesta transcodificació de discursos també hi ha una reflexió que la connecta amb peces vinculades a la literatura electrònica, una àrea de creació que creua de manera diagonal l’art en la xarxa, sobretot aquell que pertany a l’inici dels dos mil.

Iván Abreu, ASML –Art Statement Markup Language–, 2003. Cortesia de l’artista.

La relació entre tecnologies i llenguatge ha estat present des de la definició de llenguatge en sí. Per això, no és sorprenent que des de la incorporació de màquines d’escriure s’hagi reflexionat sobre la seva expansió. Això es veu clarament en el cos de treball de la pionera de la poesia per ordinador, Laura Elenes, creadora del projecte Atelén ^[4]Laura Elenes va ser una pintora, escultora i gravadora mexicana l’obra de la qual va integrar el disseny industrial i la investigació de la literatura prehispànica per examinar la relació … Continue reading (circa 1980) junt amb Noemí Atamoros. Atelén, segons Elenes, “es la posibilidad estética de transferir la literatura en tanto palabra escrita simultáneamente a poesía visual, pintura, gráfica, escultura y música pentafónica” ^[5]Laura Elenes, citada a Leticia Ocharán, “El pigmento y la luz. Prácticas específicas,” a Catálogo de la II Bienal Internacional de Poesía Visual y Alternativa en México, Ciutat de Mèxic, … Continue reading

Aquesta peça expansiva posa en evidencia una sèrie de reflexions en un vaivé de formes, colors i formats. En el text El pigmento y la luz (1987) Leticia Ocharán comparteix que

(…) encontró en la luminosidad cromática de su computadora personal un lenguaje abstracto de vibrantes colores. Y esto sólo fue uno de los tantos recursos que estimuló otras realizaciones pictolumínicas. El trabajo continuado, el enfrentamiento con los instantes efímeros de la imagen creada, en constante y a veces incontrolable cambio, fue otra de las cualidades apasionantes del uso de la computadora.” ^[6] Ibid., p. 22.

Fragments d’aquestes reflexions van començar a materialitzar-se durant els anys noranta, quan l’accés als ordinadors personals es va tornar més assequible i les pràctiques digitals van començar a incorporar-se en actes i publicacions vinculades amb la poesia alternativa. Poc després, les investigacions d’autores com Mónica Nepote ^[7] Mónica Nepote és escriptora, editora i gestora cultural mexicana. La seva obra combina poesia, assaig i experimentació sonora per explorar i expandir els límits dels gèneres literaris. van aprofundir en aquestes exploracions, i van obrir camí per pensar en el llenguatge maquínic, els llenguatges no humans i les expansions de la comunicació a través de la pantalla, idees que més endavant es van consolidar en espais com el dipòsit d’E-Literatura del Centro de Cultura Digital.

Un dels primers projectes institucionals a Mèxic que va reconèixer el potencial creatiu d’Internet va ser el Cyberlounge del Museo Tamayo, actiu entre 2002 i 2009. Aquest espai es va dedicar inicialment a l’exhibició d’obres en pantalles vinculades al net art, el video, el software art, els videojocs i altres pràctiques hibrides, i van incorporar amb el temps l’art sonor com a part de la programació. Dirigit i comissariat per Arcángelo Constantini, el projecte va articular exposicions, xerrades, residencies i presentacions en directe que van propiciar el diàleg entre diferents llenguatges tecnològics i artístics.

Les activitats del Cyberlounge van incloure navegacions presencials de net art, mostres de vídeo accessibles des del pati del museu, trobades entre artistes, comissariats i especialistes, així com residencies breus en què artistes sonors van experimentar amb l’espai públic del Tamayo. Entre les participants van destacar Brian Mackern, Erandy Vergara i Bárbara Perea. No obstant això, com a senyalat Constantini, el museu no va conservar un registre adequat de les activitats realitzades, cosa que ha dificultat l’estudi i ha deixat un buit en la memòria institucional sobre una etapa crucial en la història de l’art + tecnologia a Mèxic.

Aquest procés d’institucionalització i professionalització va trobar el seu correlat en l’àmbit educatiu. El Tecnológico de Monterrey va llançar, al voltant de 2006, la Licenciatura en Animación y Arte Digital, un programa amb un enfocament més orientat a la industria creativa. El van seguir iniciatives de tall més crític i experimental, com la Licenciatura en Arte Digital de la Facultad de Artes de la UAEMéx (2011) i la Licenciatura en Arte y Comunicación Digitales de la UAM Lerma (2013). La consolidació d’aquests programes, junt amb la creació del Centro de Cultura Digital (2012), van transformar el panorama: de ser un territori d’exploració des dels marges, les pràctiques artístiques amb tecnologies digitals van començar a institucionalitzar-se en Mèxic com un camp d’estudi i creació.

Cap al 2010, les practiques vinculades a l’ús d’Internet van començar a desbordar-se en una onada interconnectada. L’entusiasme del net art primerenc donava pas a la critica de plataformes i a l’apropiació de xarxes socials. Obres i processos com els d’Anni Garza Lau i el col·lectiu Astrovandalistas es van convertir en l’eco d’aquesta genealogia que, des dels marges i la pantalla, havia estat teixint-se durant anys al voltant de les possibilitats critiques, poètiques i polítiques del que és digital.

Aquesta captura de pantalla col·lectiva és, abans de tot, una sèrie d’històries fragmentades que busquen donar sentit a la trajectòria d’aquestes pràctiques a Mèxic. El panorama actual m’entusiasma, i són moltes les persones que segueixen navegant —amb mi— en aquesta estranyíssima planxa de surf que, de vegades subtil i d’altres intensa, ens sosté en l’oceà de 0’s i 1’s.

Referències

Constantini, Arcángelo. Entrevista personal sobre el Cyberlounge del Museo Tamayo. 2022. [Comunicació personal]

Ocharán, Leticia. “El pigmento y la luz. Prácticas específicas.” En Catálogo de la II Bienal Internacional de Poesía Visual y Alternativa en México, Ciutat de Mèxic, 1987, pp. 21-25.

Rabadan, Maria Eugenia. “Sobre el origen del net art en México”. En El Ojo de Orfeo. Visiones contemporáneas de la relación Arte-Tecnología. 2020, pp.158-179.

Ríos, Doreen y Ricardo Domínguez (eds.). Cuánto tiempo lleva todo esto derramándose sin desbordarse. Centro de Cultura Digital, 2021.

[Imatge destacada: Iván Abreu, ASML –Art Statement Markup Language–, 2003. Cortesia de l’artista.]