Els Backrooms: l’espai com a símptoma

En els darrers anys, els backrooms han deixat de ser mera ficció digital i s’han convertit en una metàfora poderosa del malestar contemporani. Aquests espais infinits, buits i repetitius, condensen una sensació àmpliament compartida: habitar un món en suspensió. Lluny de ser un fenomen aïllat, la seva estètica connecta amb una llarga tradició de pensament sobre l’espai i la seva influència en el comportament humà. En aquest context, la liminalitat sorgeix com a eina clau per interpretar no només aquestes imatges, sinó també les condicions culturals que expliquen la seva transcendència. 

Els mots liminal o liminar es defineixen com a sinònim de llindar, d’un espai de trànsit entre dos estats, siguin físics o mentals. Així, l’espai liminal se situa entre allò que ja no és i allò que encara ha de venir. La seva naturalesa transitòria dilueix el seu significat, potenciant alhora un caràcter transformador. 

El concepte va sorgir en l’antropologia amb la publicació de The Rites of Passage (1909), d’Arnold Van Gennep, en què l’autor identifica tres fases en els ritus de pas: separació, marge (liminal) i agregació. La primera implica deixar enrere un estat previ; la segona es caracteritza per l’ambigüitat; i la tercera suposa la integració en un nou estat. Tot i que les fases inicial i final estan clarament regulades, la fase liminal actua com un llindar sense entitat fixa. En aquest sentit, el dol es pot entendre com una experiència liminal per excel·lència, en la qual el subjecte, aclaparat per la pèrdua, transita una zona d’indeterminació afectiva i simbòlica. Així doncs, la liminalitat implica el qüestionament i està carregada d’un enorme potencial transformador. 

Posteriorment, Victor Turner amplia aquesta noció interpretant-la com una suspensió de la norma dins de les estructures socials. Aleshores, el concepte s’estén més enllà del ritu de pas, de manera que influeix en processos culturals com ara la formació d’identitats, tant dels individus com de les comunitats. Allò liminal es configura com un espai on les jerarquies es desdibuixen i les categories perden la seva estabilitat. Aquesta suspensió de la norma obre pas a l’emergència de maneres híbrides, o fins i tot grotesques, en què el desordre no només desafia el que s’ha establert, sinó que també fa possibles noves configuracions del sentit i la identitat. Pensem, per exemple, en un carnaval, on els participants disfressats deixen de banda la seva identitat per integrar-se en una comunitat anàrquica. 

Amb el temps, el concepte el van reprendre disciplines com la psicologia i l’arquitectura, que el feien servir per descriure espais de transició, siguin físics o metafísics: passatges, intersticis, moments de canvi en què un no pertany del tot ni a un estat passat ni al següent. Des d’aquesta perspectiva més àmplia, fins i tot hi ha certs períodes històrics que es podrien considerar liminals. Com és el cas de la pandèmia de la COVID-19, que va instaurar una experiència col·lectiva de suspensió, incertesa i redefinició de les dinàmiques socials i va situar a les societats en un prolongat llindar entre el que ja havia estat i el que encara havia de venir (encara que, finalment, allò que havia de venir no fos tan diferent d’allò anterior). 

La liminalitat ha inundat l’esfera cultural contemporània en totes les seves facetes. Obres d’art, música, cinema i literatura s’interpreten avui dia a partir de la seva relació amb la liminalitat com a categoria estètica i emocional. Tanmateix, és potser en l’arquitectura on aquesta condició resulta més evident i tangible. Els espais liminals es materialitzen com a llocs de pas: no s’han concebut per habitar-los en el sentit estricte, sinó més aviat per travessar-los. Els passadissos, els vestíbuls i les estacions constitueixen espais que habitem tot just enmig d’un trajecte més llarg. Són llocs on totes sentim que hem sigut en algun moment, però que amb prou feines resulten memorables o distingibles dels llocs que compleixen les mateixes funcions en altres latituds. 

Abans de l’últim canvi de segle van aparèixer algunes aproximacions a l’arquitectura des del pensament filosòfic de l’espai. El 1992, l’antropòleg Marc Augé va encunyar el terme no lloc per referir-se a espais que les persones ocupen de manera transitòria i la identitat dels quals està marcada per la seva funcionalitat. En aquests espais, l’activitat humana es troba fortament condicionada per les instruccions d’ús, els senyals i els protocols. En el no lloc, el subjecte esdevé un usuari o consumidor, sigui d’autopistes, centres comercials o aeroports. 

D’altra banda, l’arquitecte i filòsof Ignasi de Solà-Morales va introduir en 1995 el concepte de terrain vague per definir aquells espais urbans abandonats i improductius que se situen a les perifèries. A diferència del no lloc, el terrain vague no està sobreregulat per una funció, sinó que es defineix precisament per la seva indeterminació. Es tracten de buits dins de la lògica productivista, espais oberts a la possibilitat i a l’apropiació informal, però també marcats per la marginalitat i l’abandó. 

Finalment, el 2002, l’arquitecte Rem Koolhaas va publicar l’assaig Junkspace per criticar els abusos de la lògica del consum en l’arquitectura. La hiperabundància, la uniformitat i la despolitització confirmen, segons Koolhaas, el fracàs de les utopies de principis del segle XX. El Junkspace no té límits. No hi ha ni interior ni exterior, ni principi ni final. És un flux interminable de zones connectades que manté controlada la població dins del sistema. Una arquitectura infinita i claustrofòbica, plena de sostres falsos, aire condicionat, escales mecàniques i passadissos interminables. 

En conjunt, junkspace, no lloc i terrain vague constitueixen tipologies espacials paradigmàtiques de la contemporaneïtat. A través de la seva diversitat, aquests conceptes han contribuït a donar forma a l’estètica dels backrooms i a construir un marc teòric des del qual entendre allò liminal, revelant així distintes maneres en què l’espai contemporani es configura com a llindar, trànsit o suspensió. 

En el pròxim article, proposaré un recorregut a través d’obres i artistes que, des de diferents llenguatges i contextos, han sabut materialitzar aquesta condició de llindar. Si els conceptes del no lloc, terrain vague i junkspace permeten comprendre com la contemporaneïtat ha produït espais de trànsit i indeterminació, és a la pràctica artística on aquestes qualitats adquireixen una dimensió sensible i inquietant. En aquest desplaçament des de la teoria cap a la imatge, la liminalitat deixa de ser únicament una categoria analítica i esdevé l’experiència d’allò desacollidor. 

[Imatge destacada: Serafín Álvarez, Maze Walkthrough, 2014 (captura de pantalla). Cortesia de l’artista]