The Backrooms: el costat sinistre dels espais liminals

Els backrooms són un gènere de terror de nou encuny que s’alimenta de l’estètica de l’espai liminal postcapitalista i de l’anomia generalitzada a la societat global actual. En aquesta estètica, la figura humana desapareix en gran manera per deixar tot el protagonisme a l’arquitectura. Una arquitectura espaiosa, repetitiva i dotada d’un subtil sense sentit, que resulta familiar i, alhora, inquietant. En aquests llocs, la por no la provoca un objecte en concret, sinó la seva absència: una amenaça no identificable que s’experimenta a través de l’ansietat.

L’arquitectura dels backrooms està composta per espais desocupats, en major o menor grau de deteriorament. No es tracta de la ruïna romàntica que evoca un passat llunyà, sinó d’una arquitectura abandonada, encara funcional, la qual sumeix en una temporalitat sospesa un subjecte condemnat a deambular sense rumb. Encara s’hi poden identificar rastres de presència humana, com ara llums elèctrics que romanen encesos. Aquesta qualitat es vincula amb la kenopsia, concepte que descriu la sensació malenconiosa, i sovint pertorbadora, de trobar-se en un lloc que normalment és ple de vida i que ara sembla estar desert. En els backrooms, com en gran part de la ciència-ficció, aquesta absència de l’Altre propicia la seva substitució per criatures estranyes que aguaiten sense arribar mai a manifestar-se del tot.

L’inici del gènere se situa al maig de 2019, arran d’una publicació en un fil de 4chan dedicat a imatges pertorbadores. La imatge en qüestió mostrava un espai interior amb parets cobertes de paper groc, llums fluorescents i el terra emmoquetat. El text que l’acompanyava descrivia “els backrooms” (ja apareix el mot) com llocs fora de la realitat en els quals un podria quedar atrapat. Des d’aleshores, aquesta estètica s’ha difós de manera viral a través de videojocs, relats i vídeos. Milers d’usuaris comparteixen imatges de passadissos, escales i aparcaments buits a plataformes com Reddit, YouTube, Tumblr o TikTok. Així, escenaris quotidians que aparentment no mostren res han esdevingut el relat de terror que defineix tota una generació.

Els backrooms s’han classificat, o injuriat, com a fenomen creepypasta. Aquest mot engloba un ampli ventall de relats de terror que circulen per internet mitjançant la seva repetició o recontextualització, adoptant múltiples formats sota la premissa d’estar maleïts o de posseir un origen inquietant. Encara que els backrooms sí que es van presentar sota aquesta categoria, el seu abast va més enllà. En aquest sentit, la narrativa dels backrooms descriu un espai fora de la realitat, al qual s’accedeix de forma involuntària i sobtada mitjançant un fenomen conegut com a noclip. Procedent de l’àmbit dels videojocs, noclipping o “fer noclip” designa la capacitat de travessar parets i objectes sòlids com si no existissin, cosa que sovint es fa servir com a eina tècnica per explorar zones inaccessibles dins d’un entorn virtual. Quan es trasllada a l’imaginari dels backrooms, el noclip esdevé una potent metàfora de l’error sistèmic, una mena de “fallida de Matrix” que suggereix la naturalesa simulada del món real.

Aquest accés abrupte no només suposa una transgressió de les lleis físiques, sinó que també pot interpretar-se com un accés a l’inconscient, en sintonia amb allò que la psicologia ha conceptualitzat com a katábasis. Tradicionalment associada al descens de l’heroi clàssic a l’infern, la katábasis ha estat reinterpretada com una immersió simbòlica en les capes més profundes de la psique, especialment en contextos de crisi o desestabilització del subjecte. En aquest sentit, l’entorn dels backrooms es pot entendre com una reformulació contemporània d’aquest descens iniciàtic: un espai liminal que materialitza la desorientació psíquica a través d’una arquitectura distorsionada i inestable.

Més enllà de la dimensió escènica, els backrooms es poden interpretar com a reflex d’una societat contemporània profundament travessada per la irrupció de l’entorn digital i el consegüent descrèdit de la imatge com a garant de la veritat. En aquest context, la proliferació de simulacres, bucles visuals i espais sense referent contribueix a erosionar la confiança en la realitat, de manera que genera una sensació difusa d’estranyament. D’aquesta manera, els backrooms transcendeixen la mera fenomenologia de la llegenda urbana digital per articular un relat col·lectiu que travessa una generació jove, especialment marcada per l’experiència postpandèmica. Allà es reactiva una por atàvica: la sospita que el món, desposseït de finalitat i estructura, podria revelar-se com un espai sense sentit.

Així mateix, diverses lectures vinculen els backrooms amb lògiques d’alienació pròpies del capitalisme tardà. La recurrència d’oficines interminables i passadissos idèntics evoca entorns laborals dominats per la repetició i la despersonalització, on la il·lusió de continuïtat infinita desorienta i dilueix la diligència dels treballadors. Aquests escenaris evoquen una arquitectura de la productivitat sense fi, on el subjecte queda atrapat en dinàmiques circulars. Així, els backrooms es podrien entendre com la metàfora d’un sistema econòmic que ha colonitzat no només l’espai físic, sinó també el temps i la subjectivitat. En aquest sentit, resulta especialment suggeridora la sèrie Severance, que explora la dissociació entre vida laboral i personal a través d’una estètica d’espais corporatius tancats, repetitius i profundament alienats, clarament sintonitzats amb l’imaginari dels backrooms.

Els backrooms es poden vincular també, i de manera especialment eloqüent, amb la noció d’“allò sinistre” (das Unheimlich) desenvolupada per Freud, la qual s’entén com l’experiència desagradable d’un objecte que és percebut com a familiar i estrany simultàniament. Es tracta d’una pertorbació que no prové del que és sobrenatural o fantàstic, sinó de la irrupció del trauma reprimit al si de la quotidianitat. En aquest sentit, allò sinistre es configura amb el pensament freudià com una font d’ansietat que sorgeix de la fricció entre allò visible i allò invisible. Els backrooms, amb els seus espais reconeixibles però desproveïts de presència i context, tradueixen aquest concepte a escenari.

És precisament arran d’allò sinistre que Freud planteja una “estètica de l’ansietat” com a producte de l’experiència d’una tensió emocional negativa. Des d’aquesta perspectiva, la creació artística es presenta com una via de fugida per gestionar l’ansietat i la culpa. En la seva anàlisi, Freud també destaca la recurrència de certs motius associats a allò sinistre: el doble, el mirall, la repetició, elements que generen una profunda inestabilitat a l’hora de qüestionar la identitat i la consistència del que és real. En els backrooms, aquestes dinàmiques es tradueixen en la reiteració d’espais idèntics, la impossibilitat d’orientar-se i la sensació d’estar atrapat en un bucle sense sortida, de manera que s’intensifica l’experiència d’estranyament i pèrdua del si.

Arribades a aquest punt, només puc insistir en el fet que els backrooms són molt més que un gènere de terror de moda a internet. Per a mi, la seva potència rau en el fet que condensen algunes de les preocupacions fonamentals del pensament contemporani: simulacre, liminalitat, alienació, desorientació i ansietat. Es tracta d’un imaginari que, al meu parer, té poc a veure amb el gòtic, o amb la proposta recent del gòtic institucional entès com a gènere de terror basat en la influència del passat sobre el present.

Per entendre la potència dels backrooms, cal valorar el seu vincle amb la psique col·lectiva contemporània i el seu caràcter liminal. En una època marcada per incerteses estructurals abstractes, com ara la crisi climàtica, la inestabilitat econòmica o l’adveniment de la IA, la por ja no necessita encarnar-se. Com als backrooms, la por contemporània s’experimenta com una presència latent, ubiqua, difícil d’anomenar però impossible d’ignorar. Així, aquests espais no només representen una estètica de la liminalitat, sinó que condensen una sensibilitat històrica: la d’una època en la qual habitar un món implica, cada cop més, transitar per escenaris que no ens ofereixen cap refugi ni sortida.

En aquesta recerca d’una genealogia per a la representació de l’arquitectura amb una dimensió marcadament psicològica, aquest text es planteja com una introducció que delimita el fenomen dels backrooms, el seu context cultural i impacte generacional. En les pròximes entregues, desenvoluparé amb més profunditat el marc teòric que permet abordar aquestes imatges i proposaré un recorregut per artistes i obres que dialoguen amb aquest imaginari. El punt de partida seran els espais liminals, entesos com a llindars ambigus on les certeses queden suspeses i els límits d’allò normatiu, desdibuixats.

[Imatge destacada: El popular mem d’internet conegut com “The Backrooms” prové d’un edifici situat a 811 Oregon St., Oshkosh, Wisconsin, Estats Units, i va ser registrat abans d’una renovació. La imatge es va publicar per primera vegada a 4chan l’any 2011. El 2019, la fotografia es va incloure a la publicació que va donar origen al mite de “The Backrooms”. No va ser fins el 2024 que es va identificar de forma concloent el verdader origen de la fotografia. Autor Bill Magritz. Font: wikimedia]