Englic, o l’omnipresència de l’anglès a Islàndia

Durant pràcticament 300 anys, des de finals del segle viii, les illes Britàniques van patir ràtzies i invasions freqüents a mans de pirates escandinaus. Amb el pas del temps, alguns d’aquests normands violents es van acabar instal·lant a Anglaterra; es van barrejar pacíficament amb la població local i van afegir, gradualment, nou-centes paraules (com a mínim) del nòrdic antic, com per exemple sky (cel), law (llei) i thrall (esclau) a la caldera de la llengua anglesa. 

Avancem fins al 2026: l’anglès és omnipresent en la societat contemporània islandesa. La terra de les Eddas i les Sagas està completament saturada per l’anglès, fins i tot més que a la dècada dels noranta, quan l’autor d’aquestes línies era petit. Ens envolta en la vida diària. Al vestuari del gimnàs, sovint sento joves islandesos que fàcilment passen a parlar una espècie de pastitx d’anglès americà, sense cap mena de rastre d’accent islandès, per dir alguna cosa que no costa gens de dir en la seva llengua materna. Sembla que també influeix en l’ortografia, per exemple en la manera com cada vegada més paraules compostes habituals se solen separar. La presència i la influència de l’anglès són tals que cada cop més islandesos pateixen per la seva llengua. Alguns merament són conservadors puritans de la llengua, que refusen acceptar que és un idioma viu que evoluciona. Això no obstant, d’altres pateixen que, mentre parlem, estigui passant un canvi fonamental; que una certa continuïtat lingüística que data de milers d’anys es trenqui. 

Els acadèmics han avisat que l’islandès té un problema de domini, és a dir, que no pot abastar tots els àmbits de la societat islandesa a causa de canvis socials, econòmics i tecnològics o de la globalització. A diferència de, per exemple, la manera com el francès es val en tots els nivells de la societat francesa. El professor emèrit Eiríkur Rögnvaldsson també ha argumentat que l’islandès té un problema d’imatge: el jovent l’associa amb els treballs de l’escola, les notes, les correccions, el respecte i la gent gran, mentre que associen l’anglès amb la diversió, l’entreteniment, viatjar i oportunitats de futur. 

Aquí, d’acord amb una noció generalitzada, tots els islandesos parlen anglès amb fluïdesa, tan bé com els parlants anglesos nadius. Tanmateix, un estudi de 2017 de Max Naylor de la Universitat d’Edimburg mostra que, en general, els islandesos tendeixen a sobreestimar molt les seves habilitats d’anglès i no són pas bilingües. La manca d’una percepció realista de les seves pròpies habilitats no només evita que puguin millorar, sinó que també afecten l’islandès. Abans de la crisi bancària de 2008, una universitat islandesa va considerar deixar de fer classes en islandès, i algunes entitats del sector bancari van considerar passar-se a l’anglès com a llengua en l’àmbit de feina. 

S’han de considerar dos grans factors socioeconòmics; en primer lloc, Islàndia va ser, durant molt de temps, bastant homogènia lingüísticament i ètnicament. Ara bé, en el present la població immigrant ha incrementat del 2 % (1996) al 21 % (actualitat), en altres paraules, més de 70.000 habitants d’una població total de menys de 400.000. A causa de la manca d’un finançament i d’una infraestructura adequada, Islàndia té dificultats per ensenyar la llengua local a tots aquests estudiants potencials. En segon lloc, hi ha un boom de turisme encara existent que s’ha allargat més d’una dècada (al voltant de 2,25 milions de turistes van visitar el país el 2025). Els anuncis només en anglès són un fet habitual al centre de Reykjavík i altres llocs turístics. En aquest context, l’anglès compleix la funció de llengua franca. La situació sociolingüística evoluciona amb rapidesa. Un professor de recerca de l’Institut Árni Magnússon que va publicar un llibre sobre el tema el 2017 ha considerat necessari fer una edició revisada i actualitzada ara, menys de deu anys després de la seva publicació inicial. 

Addicionalment, hi ha els factors culturals. A més a més del bombardeig constant d’entreteniment anglòfon en línia sense manera de traduir-lo sencer, també hi ha la difusió de la fascinació per tot el que és estatunidenc que data, com a mínim, de la Segona Guerra Mundial, quan l’illa va ser ocupada primer pels britànics i després per l’exèrcit dels Estats Units; i van posar en marxa una revolució cultural amb el rock‘n’roll, la Coca-cola, els xiclets i tantes altres coses. Sovint es culpa la cultura pop anglòfona, però, recentment, el professor Benedikt Hjartarson juntament amb altres han demostrat que també va haver-hi un canvi notable en la literatura traduïda després de la Segona Guerra Mundial; les traduccions literàries, en general, van deixar de ser tan internacionals per posar èmfasi en les obres literàries angloamericanes durant la guerra freda. Es podria dir que aquí s’ha cultivat un gust per la cultura angloamericana des de fa dècades. Els esquerrans de la guerra freda solien parlar d’imperialisme cultural. També es podria preguntar què diria Robert Philippson, autor d’Linguistic Imperialism (Imperialisme Linguístic) –controvertida com és la seva figura entre lingüistes– sobre la situació de l’islandès. 

Hi ha una manca de debat públic sobre la posició de l’anglès en la societat islandesa. La majoria sembla que ho donin per fet, sense parar-se a pensar en la cosmovisió o la ideologia que poden transmetre quan l’utilitzen. En el seu treball, l’historiador Einar Már Jónsson debat el bagatge sociopolític i econòmic que l’anglès arrossega. La llengua de Shakespeare, sí, però també d’Adam Smith, John Locke i David Hume, de la supervivència del més fort, de la Companyia de les Índies Orientals, de les expulsions de les Highland, de les Lleis d’Encerclament i d’una conceptualització molt singular de l’ésser humà, coneguda com l’homo oeconomicus. El problema, segons Einar Már, és quan aquest bagatge, que és el resultat d’unes circumstàncies històriques específiques, s’universalitza com si s’apliqués no només a tots els homes de totes les èpoques, sinó que també a tota la natura, com per exemple quan el vulgar biòleg britànic Richard Dawkins (més aviat popular a Islàndia a principis del segle XXI) va escriure un llibre titulat The Selfish Gene (El gen egoista). Einar Már recorda com Karl Marx va observar com era de destacable que Charles Darwin va semblar descobrir la seva pròpia societat victoriana del segle xix al món natural. 

(Com a curiositat apart, podríem afegir que David Friedman, fill de l’economista Milton Friedman, ha fantasiejat amb una Islàndia de l’era de la Commonwealth com una utopia sense estat, de lliure mercat i anarcosindicalista.) 

El 1990, Édouard Glissant va avisar de l’efecte anivellador de l’angloamericà i que, comportava el risc a convertir-se en un “esperanto de venedor tècnic”, un cert sabir insuls pel comerç global que, en la seva insistència per la transparència i claredat, sempre seria apoètic. En contra d’això, Glissant proposa el dret a l’opacitat, el dret a no ser transparent, a no ser immediatament entès i quantificable. I el text literari és generador d’opacitat, assegura. Sense dubte, això s’aplicaria a molta de la poesia islandesa moderna, però sobretot a la poesia escàldica medieval, que és, de fet, la literatura més opaca que se m’acudeix. 

Com es diu la dita: «una llengua és un dialecte amb exèrcit i armada». Islàndia és inusual: un país sense exèrcit, ni armada ni dialectes. Malgrat això, sí que té un estat nació que afavoreix l’idioma oficial, per exemple, amb lleis que estipulen clarament que l’islandès és la llengua oficial aquí i que, per tant, indiquen una situació més favorable de la que tenen altres llengües minoritàries. L’islandès no consta a la llista de llengües en perill de la UNESCO. Encara no, de totes maneres. 

A més a més, rep reforços des de l’estranger. El desenvolupament més significatiu de la literatura islandesa els darrers anys és l’aparició d’escriptors d’origen estranger que han convertit Islàndia en la seva casa, han après islandès, l’han dominat i han decidit utilitzar-lo (de manera espectacular) com el seu vehicle d’expressió artística. Aquests autors han començat a rebre subvencions i premis, cosa que vol dir que han aconseguit entrar a l’establishment literari i són, en aquest sentit, tan islandesos com els autors natius nascuts al país. Hi ha pocs indicis del succés invers, és a dir, parlants natius d’islandès que escriuen literatura en anglès, o, com a mínim, no sembla que publiquin gaire a Islàndia. Indubtablement, hi ha alguns islandesos amb aspiracions literàries que són realment bilingües, però, tot i això, hi ha poc espai per les seves obres anglòfones al mercat editorial. De fet, aquesta mena de publicacions podrien ser considerades provocacions. 

En altres paraules, l’islandès encara és hegemònic en l’àmbit  literari i sembla poc probable que canvi aviat, però la qüestió sobre què fer amb els altres parlants que no parlen islandès perdura. La poeta, investigadora i artista angela snæfellsjökuls rawlings, originària del Canadà, fa molts anys que es va instal·lar a Islàndia i ocupa un espai liminar entre formes artístiques, llengües i nacionalitats. La seva mateixa existència desafia les categories de la nació estat que dictaminen què és la literatura islandesa. Rebrà mai el ple reconeixement que mereix per part de l’establishment literari local? El seu treball serà mai canònic com es mereix? El futur és tan incert com sempre i com va dir T. S. Eliot: les paraules de l’any passat pertanyen a la llengua de l’any passat, i les paraules de l’any vinent esperen una altra veu. 

(Imatge destacada: © Juliet Barbieri)