Flors d’estació

Vist des del Google Maps el node ferroviari de Chiasso sembla una corda esfilagarsada. El traçat de les vies ressegueix la falda del turó del Penz i en replegar-se, talla per la meitat el mapa d’aquest poble situat a la frontera entre Suïssa i Itàlia. El botànic aficionat Ernesto Schick (1925-1991) va dedicar una dècada a estudiar la flora que creixia desorganitzadament a la rodalia de l’estació internacional de Chiasso. Schick va identificar més de set-centes espècies vegetals, algunes d’elles en perill d’extinció. Les conclusions del seu minuciós treball apareixerien més tard recollides al volum “Flora Ferroviaria” (1980), un estudi desenvolupat al marge de l’acadèmia, però que exerciria un indubtable influencia tant en el camp científic com en l’àmbit de la teoria del paisatge. A més a més del seu valor pel que fa a l’estudi dels ecosistemes nòmades, l’estudi de Schick i la formulació d’aquesta nova categoria botànica, van renovar l’interès per identificar i pensar, al marge de les disciplines, en altres formes de coexistència dèbils i mutants, sustentades per megaestructures com ara l’estació de Chiasso.

La voluntat d’aquest monogràfic titulat succintament “Els transports”, ha estat ampliar els patrons discursius al voltant de transports de passatgers. D’una banda jugant amb la noció d’infraestructura; fent-la elàstica, de l’altra, privilegiant un model d’escriptura que pel seu caracter exploratori assumeix una posició dèbil i marginal en el marc del debat que ens ocupa. Penso en aquests textos com si fossin les herbes que Schick dibuixava a la seva llibreta, creixent en un lloc que aparentment no els pertany.

A “Tracció” Antoni Hervás exposa en primera persona l’impacte dels transports en la seva pràctica artística, de vegades com un fil conductor que uneix el seu treball, d’altres com una fase final de la producció que incideix en el format de presentació. L’escriptura constitueix una part important del treball de Pol Merchan, a “Diaris de viatges” fa una relectura dels escrits de David Wojnarowicz i l’Ida Applebroog; textos que desfan el contorn entre el fet públic i el fet privat i que en la seva capacitat de commoure exposen una altra modalitat de mobilitat, la del viatge interior. Miquel À. Riera escriu sobre els “llocs mal comunicats” per parlar-nos de la repartició desigual del territori tot establint un vincle amb l’incapacitat de generar significats: quina relació existeix entre infraestructura i llenguatge? Huw Lemmey ha escrit una breu història del Metro de Londres a partir d’alguns episodis que han contribuït en la seva definició com a icona cultural i obra d’art total, i finalment, a “Logística de los cuerpos plumosos” Aimar Arriola parteix de l’acció “Tránsito” de Miguel Benlloch per parlar del transport dels cossos, de trajectes d’anada i tornada, de la “capacitat propagadora” i de florir i circular sense por. Textos que dialoguen de forma lliure amb la condició infraestructural, i que alhora descriuen el caràcter ambivalent, íntim però radicalment impersonal, de la nostra relació amb els sistemes de mobilitat i amb el fet de transportar-nos.