Març. El mes sonor

Març ha estat un mes molt sonor. Destaquem com a soroll més impertinent, el de la ingerència. Prové l’estrèpit d’unes estructures dependents que sonen a censura en un museu públic. S’origina l’estridència en uns despatxos en què es prenen decisions sense tenir en compte el desenvolupament d’un projecte amb argument, per al qual són necessaris codis basats en la transparència o la llibertat. Encara estem atònites pels despropòsits succeïts entre les esferes (pel que es veu, estanques) del MACBA. I des de l’altre extrem del paradigma burocràtic, el comunicat de Zemos98 pel qual es fa pública la notícia que aquest any serà l’últim, ens deixa tristos. I en silenci. La sensació d’estar a l’embat d’una política cultural -estatal o autonòmica, pública o privada, institucional o independentment- que va a batzegades és, de nou, ensordidora.
I malgrat això, amb cinc articles programats per i des del debat -o constatació- de l’estret vincle entre so i art visual, entre música i imatge, que han abordat la temàtica des de diferents angles i formats; i dos textos “extra”, març ha estat un mes intens.

Glòria Gusó inaugurava el mes amb una entrevista a Richard Mèmeteau, en la que van discórrer sobre les relacions entre música (pop) i art contemporani, sobre estratègies d’influència, relacions, vincles o dependències, entre molt més. Sonia Fernández Pan obria la segona setmana amb un text en el qual ens convidava a preguntar-nos sobre la viabilitat de fer-se preguntes des d’uns codis essencialment diferents, sobre la necessitat (o pertinència) d’àmbits; en definitiva, sobre “com escoltar des del discurs sense subordinar el so a aquest mateix discurs”. Els seguia una crítica de Daniela Hermosilla, des de Berlín, en la què apel·lava a la capacitat radial com a discurs en si mateix, teixint un article que informava, d’una banda, sobre l’art radiofònic i els seus orígens i la seva evolució, i explicava, de l’altra, el projecte Zonoff, ubicat a la capital alemanya, i les seves pràctiques artístiques i maneres de fer, quasi declaracions polítiques en si mateixes. Ángel Calvo Ulloa realitzava una crítica de l’exposició “Punk. Els seus rastres en l’art contemporani”, comissariada per David G. Torres al CA2M, plena de fidelitat, i d’actitud. A més, vam demanar a David Armengol que realitzés per a nosaltres un tour per la seva intimitat discogràfica, i ens va regalar una passejada entre folk i art contemporani amb molt de ritme. I com a “bonus tracks”, Cecilia Martin signa per una banda un text sobre el silenci, o sobre aquells sons que ningú escolta, però que hi són, des del festival Sonic Acts, Holanda; i Andrea Diaz Mattei escriu sobre Robert Cahen i sobre els seus paisatges i sorolls mundans.

Entrevista de Glòria Guso a Richard Mèmeteau: Jay-Z guanya a Marina Abramovic

Com escoltar des del discurs?, per Sonia Fernández Pan

Pot contenir traces de… Angel Calvo Ulloa sobre “Punk: sus rastros en el arte contemporáneo”