Por, control, seguretat

Fa cinc dilluns i un dimarts, iniciàvem un tema que ressonava amb la nostra motivació, des d’aquell editorial que vam escriure en un número dedicat al fracàs, però que va molt més enllà del conflicte bèl·lic.

És un tema que és múltiple, però tan minúscul i íntim com grandiós i col·lectiu. Es configura de manera múltiple, tot i que els seus vèrtexs neixen d’una mateixa realitat. La Sociedad del riesgo, aquella societat predita per Ulrich Beck [[La Sociedad del Riesgo: Hacia una nueva Modernidad. Ulrich Beck, Paidos Iberica. 2006]] on el desenvolupament modern, juntament amb els seus riscos socials, polítics, econòmics i industrials tendeixen cada cop més a escapar de les institucions de control i de protecció de la societat industrial… ja és aquí.

I aquest risc —i la seva por conseqüent— es torna un escut i una excusa de polítiques de privatització econòmica i de desmantellament de les estructures socials; de limitació de llibertats; de segrest de la intimitat i de control incrementat en nom de més seguretat. Tot això sona massa semblant a 1984 d’Orwell (el futur ja és aquí), però n’existeixen molts més de referents artístics i filosòfics que han sofert, des de fa molt, la tensió entre la llibertat i la seguretat/control.  Sense anar més lluny, Zimmer Gespräche de Dora García o, més teatrals, la crítica d’ El Invernadero de Harold Pinter (fins la setmana passada al Teatre Lliure de Barcelona).

Així ho van contrastatr els nostres col·laboradors, començant per Rosa Naharro, a partir de la imprescindible exposició d’Hito Steyerl al MNCARS, Duty Free Art, en la que l’artista genera un marc de reflexió mitjançant l’ús i anàlisi de les imatges, qui les genera, on i cóm es distribueixen, quin abast i significats tenen…

Ángel Calvo Ulloa conversava amb Antoni Muntadas, referent inequívoc de l’obra visual a l’entorn del control i Amaia Fernández de Gorostiza va signar A contra temps. Repensant l’Estat d’Emergència Global, a partir de Real Time a Arts Santa Mònica.

Per la seva part, Marla Jacarilla va escriure sobre Harun Farocki a l’IVAM, perquè poca gent va saber traslladar la imatge de la por, el control i la seguretat, com ho havia fet ell. I vam tancar amb un text crític d’Eduardo Pérez Soler, Estat de terror, sobre la instrumentalització de la por com a estratègia fonamental per a mantenir l’ordre i el control al centre de les societats hiperconnectades.