Restitució i reparació

El primer cop que vaig sentir aquestes dues paraules juntes va ser per allà en la dècada dels noranta quan l’Estat xilè cercava una manera «legal», neta i sense conflictes una «solució» als greus efectes de delictes de lesa humanitat comesos durant la dictadura cívic militar. Les maneres en què això es va dur a terme no van aconseguir ni reparar, ni molt menys restituir el dany radical que la violència institucional havia causat a la societat i a totes les persones que havien estat subjectes de manera directa d’aquella violència. La ferida, la falta de veritat i justícia encara són una fractura social. Avui dia, aquestes dues paraules em parlen de la ferida colonial profunda que continua oberta.

Les quatre veus convocades per a aquest número sobre restitució i reparació ens parlen des de diferents territoris i espais, on estan articulant i teixint juntament amb altres lluites anticolonials, antiracistes, anticapitalistes i antipatriarcals.

Veiem que els efectes de la colonialitat del poder i de la colonització permanent continuen més actius que mai, amb tambors de guerra des d’occident, el genocidi i terricidi de poblacions i territoris com ara Palestina, el Congo, el Sudan, Haití, entre molts altres, els milers de persones migrants deportades i mortes en els processos de migració en el Mediterrani, el saqueig de recursos naturals i un llarg etc.

Mentrestant, les institucions culturals i de l’art intenten formalitzar possibles respostes a la idea de «descolonitzar-se» amb gestos que resulten ser més gestos d’autocomplaença que una solució real. Tot dins del marc pragmàtic que els estats occidentals com França, el Canadà, els Estats Units o Espanya han construït, tornant a apropiar-se de les lluites provinents dels territoris colonitzats.

El debat sobre el dany profund que la colonització, el patriarcat i el capitalisme han generat i continuen causant en gran part del món està ara àmpliament visibilitzat, i omple pàgines de llibres, cadires de seminaris, hores de debats en els mitjans de comunicació, en les acadèmies i en els museus. Però no es tracta simplement de retornar materialment objectes, ja que el que l’ha espoliat dels territoris en aquests més de cinc segles són formes de vida, de fer, d’existir, com assenyala una de les nostres convidades, la investigadora i activista Yuderkis Espinosa Miñoso.

Com ens recorda Yaiza Hernández Velázquez, investigadora i una altra de les nostres convidades, la necessària i imprescindible restitució del que s’ha robat en si no resol res si no participa de la construcció d’un horitzó que redefineix la mateixa propietat privada, les fronteres, la legislació internacional i el capitalisme racial, entre altres.

Per a altri dels nostris convidadis, l’activisti Hache Mau, si parlem d’una possibilitat real de transformació dels espais d’art o els museus, haurien de transformar-se en espais d’activisme amb reflexions crítiques radicals enfront de l’espoli material, epistèmic i simbòlic, interpel·lant tota estructura i cànon occidental supremacista.

Finalment, tal com assenyala l’investigador i escriptor Helios F. Garcés, no és possible la descolonització (del museu, de l’estat, dels nostres territoris) sense una transformació prèvia del sistema colonial, patriarcal i capitalista actual. Per tant, la restitució i reparació és, en si mateixa, aquesta transformació social que lluita per una societat més justa i lliure d’opressió.

Més enllà d’on s’encaminen aquests debats, les posades en escena, els milers de fórmules que pensem i discutim en el camp de l’art, processos de restitució i reparació s’estan donant des de les mateixes comunitats i territoris devastats per la colonialitat. Processos continus de resistències que sostenen altres models de vida, de fer, de sentir, de veure i de pensar.

Potser una tasca a la qual ens podem abocar des del camp de l’art és la de revisar i repensar el paper del museu (i si és necessària la seva existència) i, des de l’arrel, el mateix concepte d’art.

(Imatge de portada: Graffiti mur de Santiago de Xile durant l’esclat social del 2019. Foto: Nancy Garín)