Six Seven (sis set), šest sedem

Cada matí de dilluns a divendres vaig a la feina i agafo el tren de les 6:55 de Kamnik a Ljubljana. Els trens solen endarrerir-se i els vagons solen anar plens, tanmateix, hi ha quelcom de valuós en aquests trajectes. A part de tenir temps per llegir, puc seure al costat de persones que mai no coneixeria i escoltar-les, persones que s’allunyen molt de la meva bombolla social. Estudiants de secundària, universitaris, adults que van a la feina, adults que van a fer gestions, pensionistes que gaudeixen del transport públic gratuït i algun drogoaddicte que viatja a la capital per la seva dosi de metadona. És un espai viu, no només pel que fa a l’edat, la classe, el gènere o les idees polítiques, sinó també pel que fa al parlar. A les llengües.

La regió on visc s’ha convertit en un lloc molt atractiu per mudar-se, en part perquè és a prop de Ljubljana i en part per la feina, els habitatges o —allò que molts eslovens valoren més— les terres. Això significa que, durant el meu trajecte diari cap a la feina, sento moltes varietats diferents de l’eslovè: dialectes regionals, l’eslovè de Caríntia, d’Estíria, dialectes costaners i la varietat de Ljubljana (la qual anomenem de broma una cosa així com «llenguatge de granota»). També m’adono de les diferències entre generacions: entre la manera de parlar de les persones grans i la dels joves.

Com que he viscut a Eslovènia la major part de la meva vida, estic força familiaritzada amb la majoria dels grups de dialectes. Normalment els entenc sense gaire dificultat. Em semblen relativament estables, gairebé congelats en el temps, sense canviar massa ràpid. És clar que hi ha excepcions a aquesta regla; els dialectes del nord-est, que es barregen amb l’hongarès o el croat, o els de l’oest, que es veuen influenciats per l’italià. Tot i així, fins i tot quan es barregen, aquests dialectes encara es basen en un sistema reconeixible.

El llenguatge que més em confon no és pas el regional, sinó el generacional. Quan escolto als passatgers més joves —la generació alfa i la generació Z més jove—, gairebé sempre em sento completament perduda. La seva manera de parlar està molt barrejada amb l’anglès contemporani d’Internet, o de vegades és directament anglès d’Internet. Tot i que faig servir les xarxes socials (sempre excessivament) i em considero bastant còmoda amb l’anglès, de seguida perdo el fil del que diuen.

El problema no és només el vocabulari, sinó la velocitat. L’anglès d’Internet, i la seva variant eslovena, canvien extremadament de pressa, molt més ràpid del que el meu cervell, que envelleix, pot seguir amb comoditat. Els seus codis no es poden entendre des de fora, cal viure’ls. Habitar-los. Cal fer-los servir cada dia, gairebé constantment, per mantenir-se al dia. Si no fem això, el significat se’ns escapa.

Algunes adaptacions són força encantadores. Per exemple, la versió eslovena de «bro» esdevé «brt», una forma abreujada de «brat», i es fa servir tant per a homes com per a dones. Fa la sensació que és local i, alhora, global. Altres expressions, però, encara em resulten completament confuses. «Six seven»? Hi ha algú de més de trenta anys que sàpiga el que significa? Encara estic esperant una explicació. Ajuda!

Aquesta bretxa, per si mateixa, no és un problema. No tinc la necessitat d’entendre completament el llenguatge de les generacions més joves. Puc mantenir la curiositat, cercar coses de tant en tant i acceptar que alguns significats simplement no em correspon comprendre’ls. La dificultat sorgeix en un altre àmbit: la literatura.

Què passa quan l’anglès d’Internet s’infiltra en els textos literaris? I el que és més important, què passa quan s’ha de traduir a l’eslovè?

Seria molt ingenu afirmar que la literatura hagi estat mai plenament accessible per a tothom. De fet, durant molt de temps ni tan sols es pretenia que ho fos. La lectura i l’escriptura han estat històricament lligades a l’educació, i l’educació es limitava a les classes socials més altes. La literatura funcionava com una mena de capital cultural, era allò que diferenciava els qui tenien accés a ella dels qui no en tenien. Fins i tot podríem pensar en Pierre Bourdieu, que va descriure com el gust, el llenguatge i el saber cultural contribueixen a reproduir les diferències socials. La literatura no era només un art, també era un indicador de pertinença.

Abans de l’alfabetització massiva, els llibres circulaven entre les elits, és a dir, entre el clergat, l’aristocràcia i, més endavant, la burgesia. Van caldre segles per aconseguir que la lectura esdevingués una pràctica (relativament) estesa, i encara més temps perquè les persones de diferents orígens socials no només llegissin literatura, sinó que també l’escriguessin. La novel·la en si mateixa, com a forma, es troba estretament lligada a aquesta expansió, ja que a poc a poc va obrir l’espai a noves veus, noves experiències i nous lectors.

Tot i així, l’accessibilitat encara era relativa. Un lector eslovè encara podia tenir dificultats amb la traducció de Les il·lusions perdudes (Illusions perdues) d’Honoré de Balzac, o amb certes obres originals en eslovè, simplement pel seu vocabulari. El fet de llegir literatura sempre implica trobar-se amb quelcom desconegut, ja siguin els personatges, l’època i el lloc, o la mateixa llengua. Sempre hi ha certa distància a superar.

Recordo haver llegit la traducció a l’eslovè de Mrs Dalloway de Virginia Woolf —traduïda brillantment per Rapa Šuklje— i sovint pensar: «Aquestes són paraules poc comunes, que no formen part del llenguatge quotidià». Però tot i així podia consultar-les en un diccionari (sempre en vaig tenir molts) i comprendre-les. La sensació d’estranyesa era estable; es podia resoldre amb una mica d’esforç.

Aquesta estabilitat sembla més difícil de mantenir quan el llenguatge està modelat per Internet. Ho vaig notar molt clarament quan vaig llegir Rejection de Tony Tulathimutte. El llibre està profundament codificat amb el llenguatge d’Internet, no només pel que fa al vocabulari, sinó també al ritme, al to i a les referències.

Mentre el llegia, no parava de preguntar-me com es podria traduir un text així (un text que m’encanta!) a l’eslovè. No només traduir-lo literalment, sinó traduir-lo d’una manera que continués sent llegible per a qui no està constantment connectat a Internet. Hauria de mantenir el traductor les expressions en anglès? O bé substituir-les per l’argot d’Internet eslovè? Però, aleshores, quina versió es faria servir, l’actual, la que demà ja sonarà desfasada?

El problema no és només lingüístic, sinó temporal. El llenguatge d’Internet caduca molt ràpidament. Una traducció, però, aspira a la durabilitat. Funciona en una escala temporal diferent. I això genera tensió: com es tradueix allò que, per naturalesa, és inestable?

També existeix una qüestió més profunda relacionada amb l’accés. Si abans la literatura es veia limitada per la classe social i l’educació, ara es podria veure limitada per la participació en la cultura digital. Per tal de comprendre plenament certs textos, ja no n’hi ha prou amb conèixer la llengua; també cal habitar un entorn en línia específic. En aquest sentit, sorgeix un nou tipus de capital cultural, no vinculat a l’educació formal, sinó a la presència constant a Internet.

Això em va portar a preguntar-me si el futur de la lectura començaria a assemblar-se a la forma actual del nostre sistema social: fragmentat, tancat, organitzat en bombolles que se superposen, però que no es comuniquen plenament entre si. De la mateixa manera que les comunitats en línia desenvolupen els seus propis codis i referències, la literatura podria fer el mateix. No necessàriament perquè els escriptors vulguin excloure ningú, més aviat perquè el llenguatge que utilitzen ja s’ha format dins d’aquests espais.

En aquest sentit, la «força imperial» de l’anglès avui dia no es redueix només al domini en termes de nombre o abast global. També té a veure amb la velocitat, la flexibilitat i la reinvenció constant. El llenguatge d’Internet eslovè no es limita a manllevar de l’anglès; el segueix, l’adapta, el remodela i, de vegades, perd estabilitat en el procés.

En aquest tren matutí, totes aquestes capes coexisteixen a la vegada: els dialectes estables, els canvis generacionals i els codis d’Internet que evolucionen ràpidament. De moment, encara comparteixen el mateix espai —literalment, el mateix vagó— i la mateixa llengua en diverses formes. La qüestió rau en quant de temps aquest espai compartit continuarà sent comprensible per a la majoria i si la literatura, com el llenguatge quotidià, es dividirà lentament en mons que ja no coincideixen plenament.

(Imatge de portada: © Juliet Barbieri.)