Tel·lurisme

Sempre m’ha cridat poderosament l’atenció la gent que se sent connectada a un determinat lloc. No em refereixo a una qüestió identitària o nacionalista, sinó més aviat a un sentiment contrari. M’atreuen les persones lligades simbòlicament als seus territoris, ja sigui perquè visquin en ells, ja sigui perquè els anhelen i els evoquen des d’altres llocs. No ho puc evitar. Em sedueix tot allò que tingui a veure amb la comunió emocional entre les persones i els llocs. Suposo que tot això té a veure també amb uns certs interessos en el paisatge, i en la naturalesa. 

Quan A*Desk em va proposar encarregar-me de l’editorial del mes de juny de 2020, la pandèmia no havia arribat encara a les nostres vides. Estàvem a inicis de gener, i jo em vaig avançar proposant-los el tel·lúric com a tema del mes. Vaig començar a pensar llavors en aquelles persones que, potser, es podien sentir afins, i em vaig posar en contacte amb elles per a convidar-les a escriure. Vaig parlar amb Anna Dot, artista, caminant i investigadora del llenguatge; amb Rafel G. Bianchi, també artista, i algú amb qui aprenc sobre la tenacitat i la repetició del gest artístic; amb Alexandra Laudo, comissària amb la qual comparteixo la passió per la narrativitat en art; amb Alex Gil, polipoeta i productor de cintes de cassette de l’undergroundlocal; i amb Jordi Mitjà, per a mi – li agradi o no a ell – l’artista tel·lúric per excel·lència. Tots van acceptar amb gust. I els meus suggeriments i indicacions van ser mínimes. Coneixia les caminades de les “octavianes” que Anna Dot i altres persones estaven realitzant des de l’estiu de 2019, l’obsessió de Bianchi per la pista d’atletisme d’Olot, la fascinació d’Alexandra Laudo sobre l’obra literària i artística d’Irene Solà, el coneixement passional d’Alex Gil sobre el context de la música local a Barcelona, i no podia imaginar que tot això no ho tanquessin les paraules de Jordi Mitjà. En definitiva, xerrem una mica i la proposta va ser senzilla: et sumes a parlar una mica de tel·lurisme?

En essència, res ha canviat entre el moment que vaig rebre l’encàrrec i el moment en què els textos s’han anat publicat. Encara que tot és diferent, ja que totes les persones que formem part d’aquesta editorial de juny hem escrit sobre “la influència del sòl d’una comarca sobre els seus habitants” (aquesta és la definició de tel·lurisme que dóna la RAE) sota les condicions del confinament, o just en els seus primers moments de desescalada. En qualsevol cas, parlar d’intensitats gairebé místiques amb el lloc sense poder sortir de casa, afecta a qualsevol. Potser, aquest radi d’acció delimitat al domèstic, a l’íntim, ha sobredimensionat la nostra connexió amb els llocs en els quals actuem, ja que els trobem a faltar.

La meva relació amb el territori, i per tant amb el tel·lúric, sempre ve determinada per una mirada des de l’art contemporani, encara que aquesta mateixa mirada sol necessitar sortir de l’art i anar-se a altres àmbits, com la música o la literatura, també incloses en els capítols d’aquest editorial. I ho dic perquè, des de l’art, moltes vegades envegem el moviment, el ritme frenètic de treballar en múltiples llocs, cada vegada més llunyans, cada vegada més importants. Ampliar els nostres radis d’acció com a motor d’avanç. I sobre això, he de dir – encara confinat quan escric – que la meva perspectiva del tema va canviar fa uns anys arran de llegir El narrador [1] de Walter Benjamin. En aquest assaig, dedicat a l’escriptor rus Nikolái Leskov i a la seva manera de narrar des de la vivència, Benjamin afirma que el germen de la narració es troba tant en la figura del viatger com en la del pagès. De fet, Benjamin ens diu: “«Quan algú realitza un viatge, pot comptar alguna cosa», resa la dita popular alemanya, imaginant al narrador com algú que ve des de lluny. Però no amb menys plaer s’escolta al que, honestament, es va guanyar el seu manteniment sense abandonar la terra d’origen i coneix les seves tradicions i històries. Si volem que aquests grups se’ns facin presents a través dels seus representants arcaics, es podria dir que un està encarnat pel marí mercant i l’altre pel pagès sedentari.”

Quan vaig llegir això per primera vegada no em vaig sentir tan atret pel pagès sedentari – aquell que no abandona la seva terra d’origen i coneix les seves tradicions i històries – però, a poc a poc, vaig anar entenent millor la seva concepció, i la veritat és que ara em sento molt pròxim. I en aquest sentit, la meva aproximació al tel·lúric té a veure directament amb aquesta pertinença, admiració i coneixement sensible d’un determinat lloc. Quedar-se i conèixer el lloc no és poca cosa. Més enllà de les seves formes d’expressió, sempre una mica pròximes al místic, l’espiritual, el simbòlic, sentir les energies tel·lúriques implica un alt nivell de complicitat amb el lloc, i d’això han tractat aquests cinc capítols.

Durant el confinament, he llegit Los trazos de la canción [2] de Bruce Chatwin,i aquí resideix un dels eixos centrals de la meva devoció tel·lúrica. No puc imaginar una idea més preciosa en relació al territori que la creença dels aborígens australians. “Els mites aborígens de la Creació parlen dels éssers totèmics llegendaris que van deambular pel continent en el Temps del Somni, cantant el nom de tot el que se’ls creuava per davant – ocells, animals, plantes, roques, tolles – i donant vida al món amb la seva cançó”. De fet, el nomadisme dels aborígens va tenir i té a veure amb aquesta cançó ancestral, que és al seu torn un mapa i una partitura, i per tant un sistema d’orientació i reconeixement. 

Al seu torn, durant aquest temps he anat repassant alguns casos de persones especialment marcades per la càrrega tel·lúrica d’uns certs llocs; en definitiva, persones que formen part de territoris, i territoris que formen part de persones. I, sense cap ambició més enllà d’un consum individual, sense cap ordre, i realment sense voluntat investigadora, he anat recuperant algunes aproximacions tel·lúriques que, crec, ara poden servir-nos com a acompanyament als textos d’aquest mes. Penso per exemple en el llibre La montaña viva [3] de Nan Shepherd,

escriptora escocesa que va dedicar gran part de la seva vida a conèixer i a escriure sobre les muntanyes on va néixer, la serralada dels Cairngorms, en la zona nord oriental d’Escòcia, o en les novel·les de Kent Haruf, escriptor estatunidenc que sempre va situar els seus relats en petites comunitats de l’estat de Colorado. Però també penso en la filmografia de Robert Guédiguian, centrada en Marsella, la seva ciutat natal, i escenari d’històries en les quals bàsicament solen aparèixer els mateixos actors. I em ve a la ment el treball de l’artista gal·lès Bedwyr Williams, que en algunes de les seves propostes intensifica i reivindica la seva condició gal·lesa en el context de l’art britànic. I, clar, penso en Caro Diario de Nanni Moretti, i en “Stranizza d’amuri”, aquesta meravellosa cançó en sicilià de Franco Battiato. I m’entren ganes d’escoltar a Calexico, que, potser, per viure en Tucson, Arizona, a 90 quilòmetres de la frontera mexicana, han aconseguit un so mestís que no podria fer-se en un altre lloc. I de Calexico salto a la cançons de Miquel Serra, que en escoltar-les em fan venir ganes de ser mallorquí.

Al cap i a la fi, la visió que puc oferir sobre el tel·lúric té a veure amb aquesta passió entre les persones i els llocs. Té a veure amb gaudir d’una manera especial quan algú, en parlar, sense pretendre-ho, fa parlar al lloc. Insisteixo que fer parlar al lloc no és un objectiu, ni una funció, sinó alguna cosa que simplement succeeix, i que, potser, com ocorre amb les energies de la terra, només senten alguns. Diria que, en aquesta col·lecció de textos, aquest “fer parlar al lloc sense pretendre-ho” passa de diferents maneres. Passa a través de varetes i pèndols que reaccionen a les forces subterrànies, o mitjançant un quadre que intenta captar el present d’un paisatge propi i ideal, o des de l’anàlisi d’un relat fragmentat viscut en un lloc dotat de màgia, o a partir de constatar la regió tel·lúrica que concentra una botiga de discos del teu barri. I acaba amb un artista perdut en un bosc pròxim que, en trobar la sortida, descobreix allí la intensitat del seu ofici.

[1] Walter Benjamin. El narrador. Editorial Metales Pesados, 2008.

[2] Bruce Chatwin. Los trazos de la canción. Ediciones Península, 2018

[3] Nan Shepherd. La montaña viva. Errata Naturae, 2019.