La forma deriva de la relació

Veronica Valentini: En el marc d’Infraestructures de la  Relació, desplacem l’atenció de la institució com a forma fixa cap a la infraestructura com a quelcom que condiciona i sosté les maneres de treballar conjuntament. Què es fa perceptible quan abordem el treball cultural a través de les condicions materials, temporals i afectives que fan possibles les relacions?

Antonia Alampi: El que es fa perceptible és el treball que fa possible el treball cultural: els diners, el temps, els espais, les negociacions i les formes de cura que sostenen una col·laboració, sovint sense aparèixer en el seu relat públic. El programa d’una institució només ens explica una part de com funciona. Mirar-ne la infraestructura fa aflorar altres preguntes: qui es pot permetre participar-hi, quins ritmes determinen un procés, qui sosté una relació i qui assumeix la incertesa quan els recursos o els compromisos s’acaben.

La meva implicació en aquestes qüestions és anterior a Spore. Es va desenvolupar a través del treball en organitzacions com Beirut (al Caire) i SAVVY Contemporary, i a través de Future Climates, juntament amb iLiana Fokianaki. Aquestes experiències em van fer parar atenció a com se sostenen les organitzacions culturals, també mitjançant formes de treball i compromisos personals que els seus pressupostos rarament reconeixen. A Spore, vaig decidir formar deliberadament un equip compost en gran part per persones amb experiència en l’organització independent a petita escala, sovint en condicions precàries. Ara treballàvem amb un pressupost estable, un espai construït específicament per a aquest propòsit i la possibilitat de planificar a més llarg termini. Aquest canvi va fer especialment concreta la pregunta de per a què serveix, en realitat, l’estabilitat institucional.

Les condicions materials determinen allò que les persones poden demanar-se les unes a les altres. Disposar dels recursos necessaris per pagar la feina, donar suport a la coordinació local o posar un espai a disposició dels altres modifica les possibilitats d’una col·laboració. També canvia qui hi pot entrar i quant ha de sacrificar per mantenir-s’hi. Per a nosaltres, això implica preguntar-nos què poden fer possibles els recursos de Spore més enllà del seu propi programa: com poden circular els diners, l’espai, la visibilitat i l’accés institucional; com podem donar suport a projectes allà on ja estan arrelats; i com poden iniciatives més petites utilitzar la nostra infraestructura tot mantenint la seva pròpia identitat i capacitat de decisió.

El temps forma part d’aquesta distribució. Un compromís més llarg pot permetre que les persones es coneguin, qüestionin una proposta inicial o canviïn de direcció a mesura que canvien les circumstàncies. Dona a una col·laboració l’espai necessari per desenvolupar formes que no haurien pogut ser especificades des del principi. Però la durada, per si sola, no fa que una relació sigui significativa. També hi ha la feina de tornar-hi, escoltar, aclarir expectatives i atendre els malentesos. És aquí on les condicions afectives esdevenen tangibles: en si les persones senten que poden discrepar, expressar dubte o dir que alguna cosa ja no funciona. Un finançament estable pot donar suport a aquestes condicions; la confiança, però, s’ha de construir a través de la manera com ens comportem.

Això també planteja una qüestió sobre les pròpies expectatives de la institució. De vegades, el paper més significatiu de Spore és facilitar, acompanyar o acollir: ajudar a fer possible alguna cosa sense necessitat d’haver de ser-ne l’autor, posseir-la o situar-nos al centre. La distribució, doncs, té a veure amb l’autoritat i l’atenció tant com amb els diners: on es prenen les decisions, on té lloc la producció, qui és el públic al qual es dirigeix i què continua estant a la seva disposició un cop finalitza un programa. Berlín pot ser un punt de trobada, un lloc de circulació o un espai d’acollida dins d’aquestes relacions.

Abordar el treball cultural a través de la infraestructura fa més visible la distància entre els nostres compromisos i les nostres formes quotidianes d’organització. Podem parlar de reciprocitat mentre demanem als altres que s’adaptin contínuament als nostres terminis, o valorar la cura mentre deixem sense reconèixer la feina necessària per mantenir les relacions. Disposar de recursos estables ens fa més responsables a l’hora d’atendre aquestes distàncies. Ens demana entendre la institució a través de les condicions que crea perquè altres persones puguin treballar, participar i determinar què passa a continuació.

VV: Aquest treball es desenvolupa a través de col·laboracions a llarg termini, en què sovint es prioritza la continuïtat per damunt de la visibilitat o dels resultats. Com es compon i se sosté una infraestructura quan allò que importa no és la producció d’esdeveniments puntuals, sinó el manteniment continuat de les relacions al llarg del temps?

AA: La continuïtat no es crea simplement allargant un projecte durant molts anys. Es construeix a través d’una atenció recurrent: tornar-hi, recordar allò que s’ha dit, reconèixer quan les condicions han canviat i permetre que una col·laboració es desenvolupi al seu propi ritme.

A Spore, cada vegada pensem més en les aliances com a trajectòries. Poden començar amb una trobada o amb un període de diagnosi mútua, avançar a través de tallers o petites activitats pilot i, finalment, donar lloc a una eina cultural, una exposició, un procés d’aprenentatge o una xarxa més àmplia. La forma deriva de la relació. Això implica deixar prou espai perquè el propòsit i el resultat d’una col·laboració puguin emergir al llarg del procés.

Això també afecta la manera com entenem moments de gran visibilitat, com ara les exposicions. Una exposició pot concentrar l’atenció, però és la infraestructura la que permet que aquesta atenció es transformi en relació. Sense una continuïtat posterior, la intensitat del moment públic pot desaparèixer tan ràpidament com s’ha produït.

VV: El treball de Spore es desenvolupa en contextos molt diversos, incloses col·laboracions amb el sud global i una base dins d’un entorn institucional europeu. Com es negocien les asimetries de recursos, ubicació i producció de coneixement sense reproduir l’extracció o l’ús simbòlic, sinó permetent formes d’intercanvi més recíproques?

AA: Per a mi, la reciprocitat no significa un intercanvi simètric. Els socis aporten coneixements situats, llengües, històries polítiques i infraestructures comunitàries que no es poden mesurar a partir d’una única escala institucional. El fet d’aportar finançament no ens dona dret a determinar què s’hauria de produir ni com hauria de circular el coneixement d’una altra persona.

Treballem per desenvolupar processos codissenyats, amb criteris, terminis i responsabilitats compartits, partint d’allò que els nostres col·laboradors volen que el treball sostingui. Una qüestió central és on roman el seu valor: si les eines i els processos que donem suport són útils allà on sorgeixen, qui decideix com circulen i què pot continuar existint més enllà de la nostra implicació. Berlín pot ser un punt de trobada dins d’aquest intercanvi, sense convertir-se en el lloc on el treball adquireix la seva legitimitat.

Aquestes formes d’organització no eliminen les asimetries, però fan que estiguin més obertes a la negociació. La reciprocitat també ens exigeix canviar les nostres prioritats, els nostres terminis i l’ús dels nostres recursos en resposta als nostres socis. Això és el que significa per a mi ser una institució amb disposició d’aprendre.

VV: Una part significativa d’aquest treball pren forma a través d’eines culturals coproduïdes (publicacions, materials pedagògics i formats audiovisuals). Com es poden entendre no com a productes finals, sinó com a infraestructures vives que transporten coneixement, permeten la traducció i sostenen les relacions entre diferents contextos?

AA: Una eina cultural parteix de preguntes sobre el seu ús: qui la necessita?, què pot transmetre?, i com pot continuar circulant un cop ha passat el seu primer context?

Les publicacions, els materials pedagògics, els jocs, les enregistraments i les obres audiovisuals poden contenir formes de coneixement que no encaixen fàcilment en una exposició o en un únic esdeveniment. Poden transmetre llengua, memòria, història oral, observació ecològica i mètodes pràctics entre generacions i territoris. La seva vida depèn de si les persones poden traduir-los, adaptar-los, utilitzar-los per ensenyar, qüestionar-los i reutilitzar-los.

VV: En aquest treball, l’accessibilitat, la reciprocitat i la dignitat no són valors suplementaris, sinó condicions integrades en la manera com s’organitza el treball. Com s’apliquen aquests principis en la pràctica quotidiana, i quines tensions emergeixen quan es tracten com a elements estructurals i no simplement com a aspiracions?

AA: Aquests principis adquireixen sentit a través de decisions quotidianes. A Spore, els programes públics són gratuïts. Tenim en compte la traducció, el menjar, els desplaçaments, les cures dels infants, l’accessibilitat física, els horaris, la llengua i els diferents nivells de familiaritat amb les institucions culturals. Intentem crear diverses maneres d’apropar-se a una qüestió: una conversa altament teòrica pot coexistir amb un joc per a infants, un taller de jardineria, un àpat o una trobada informal. L’accessibilitat no exigeix simplificar la complexitat d’un tema. Significa crear més d’un llindar a través del qual les persones puguin trobar-s’hi.

L’acollida és central en tot això.

És una metodologia curatorial i una redistribució de la capacitat institucional, actualment liderada pel meu company i director adjunt, Mohammed Abdallah. Significa oferir espai, temps, comunicació, suport tècnic i confiança, sense assumir automàticament l’autoria sobre allò que hi succeeix. També significa acceptar que altres persones utilitzaran l’edifici d’una manera diferent de nosaltres, hi portaran les seves pròpies comunitats, n’alteraran els ritmes i les estètiques i plantejaran qüestions que potser no han sorgit dins del nostre propi programa.

La dignitat té a veure amb com són rebudes les persones, amb si poden reconèixer-se com a usuàries legítimes de la institució i amb si són capaces de rebutjar, discrepar o canviar d’opinió. Per a mi, la reciprocitat significa preguntar-nos contínuament què fa possible una relació per a cadascuna de les persones que hi participen, i no només què produeix per a Spore.

Aquests compromisos generen tensions perquè els recursos i les capacitats són finits. Facilitar l’accés i acollir implica feina, i aquesta feina pot esdevenir invisible o distribuir-se de manera desigual dins d’un equip.

Entendre, per tant, aquests principis com a elements estructurals exigeix prendre decisions. De vegades hem de reduir el nombre d’activitats, alentir un procés, renegociar-ne l’escala o dir que alguna cosa no es pot sostenir. La transparència és important en aquest punt. La cura sense límits pot convertir-se en esgotament; l’amplitud de mires sense estructura pot reproduir les mateixes desigualtats que pretén abordar.

Són pràctiques d’ajustament continu. Requereixen que parem atenció a qui assumeix el cost d’una decisió i que canviem de rumb quan les nostres formes d’organització entren en contradicció amb els valors que defensem.

VV: Spore reuneix un programa públic, una biblioteca, un jardí d’aprenentatge i múltiples formes de mediació. Com podem entendre la relació entre arquitectura, programació i pràctica relacional com a part d’una única infraestructura en evolució, en lloc d’entendre-les com a àmbits separats?

AA: La casa de Spore, dissenyada pels arquitectes d’AFF en estreta conversa amb el fundador Hans Schöpflin, va ser concebuda com una ecologia d’espais interconnectats: un programa públic, una biblioteca, un jardí d’aprenentatge regeneratiu, una cuina, un estudi, espais expositius, un atri i un auditori. La seva relació és més significativa que qualsevol funció individual.

Abans de deixar Spore, el cofundador Osvaldo Sánchez va treballar estretament en l’interior de l’edifici i en el seu mobiliari. La intenció era crear la sensació d’una llar més que no pas un espai cultural corporatiu. Això es pot percebre en les diferències entre les sales, en la presència d’obres d’art fora de les exposicions i els programes formals, i en un mobiliari que conserva les traces de l’ús, la reparació i la creació individual.

L’arquitectura estableix llindars. Comunica qui és esperat, quins tipus de comportament són possibles, si es pot romandre en un lloc sense haver de consumir i si un infant, un veí, un jardiner, un artista o un investigador pot reconèixer-hi un espai propi. L’acollida és, per tant, una pràctica tant arquitectònica com relacional. Una sala pot estar físicament oberta i, tanmateix, continuar sent socialment inaccessible; són la mediació i l’ús els que transformen l’espai en relació.

L’atri és especialment important per a mi. L’he concebut com una cosa semblant a una plaça italiana: un espai comú on diferents generacions poden passar temps juntes, de vegades fent coses diferents i de vegades formant part d’un esdeveniment compartit. Pot acollir dansa, música, performances, mercats, àpats col·lectius, tallers i celebracions, però també és simplement un lloc on estar mentre Spore és obert.

Això és especialment significatiu per a les famílies que tenen dificultats per trobar llocs on poder passar temps amb els infants (especialment durant l’hivern berlinès) sense que se’ls demani consumir alguna cosa. En lloc d’una font al centre de la nostra plaça, tenim un gran sofà, on la gent seu, conversa i descansa, i on els infants inevitablement pugen i salten.

La biblioteca té el seu propi programa, dirigit per Mariela Nagle, i la seva pròpia vida dins d’aquesta ecologia. Té un fort enfocament en els àlbums il·lustrats multilingües i multigeneracionals, especialment en llibres de petites editorials d’arreu del món. La seva col·lecció inclou llibres en àrab, farsi, ucraïnès, polonès, portuguès, castellà i moltes altres llengües, juntament amb publicacions centrades en pràctiques ecològiques, treball comunitari, sabers indígenes, cos-territori i pedagogies alternatives. La col·lecció creix a través del nostre programa i de les nostres aliances: cada relació pot aportar noves llengües, històries, pràctiques editorials i maneres de llegir a l’espai.

El jardí regeneratiu, cultivat i cuidat per Mikhail Lylov i per tota una comunitat de plantació formada per veïns, també és més que una il·lustració d’un programa ecològic. És una comunitat vegetal canviant, modelada per les estacions i per la successió ecològica. Al seu centre hi ha un circuit de retroalimentació entre el sòl i les comunitats vegetals. A través de la jardineria, el compostatge, el treball en favor de la biodiversitat, l’intercanvi de llavors i el cultiu d’aliments, es converteix en un entorn compartit d’aprenentatge, mentre que les seves necessitats canviants ens ensenyen com a institució sobre el manteniment, la interdependència i formes de temps que no es poden accelerar per adaptar-les al calendari d’un programa.

Aquestes proximitats són importants. Algú pot entrar a través d’un taller per a infants conduït per Joao Albertini i trobar-se amb una exposició; un grup de lectura pot donar lloc a una publicació; una activitat al jardí pot obrir una conversa sobre la terra, la salut o la migració; una trobada organitzada a través de Spore hosts (Spore acull) pot generar relacions que continuïn en altres llocs. La coherència no prové de fer que totes les activitats abordin el mateix tema. Prové de maneres de treballar compartides: l’atenció a la terra, als coneixements materials i culturals, a les històries de despossessió, a la justícia ecosocial, a l’aprenentatge col·lectiu i a les condicions en què es produeix i circula el coneixement.

L’edifici també aprèn. El seu ús posa de manifest allò que l’arquitectura original no havia previst, i els programes transformen la manera com s’habiten els espais. En aquest sentit, Spore no és una institució acabada allotjada dins d’un edifici acabat. És una institució en procés d’aprenentatge: una configuració en evolució d’espais, persones, plantes, objectes, recursos i responsabilitats, capaç de deixar-se transformar per les relacions que acull.