L’holobiont que per tant sóc

Fa uns mesos vaig publicar la que va ser la meva petita tesi de màster, que vaig titular de la mateixa manera que la meva última video instal·lació: The holobiont that therefore I am, que es pot veure en la BIAM (Lo Pati, Amposta), i els vídeos de la qual s’han pogut veure a Chiquita Room en el context del festival de video art Loop, a Barcelona, i dels quals un d’ells, The knots we knot, va estar durant el festival sent projectat en el Centre Excursionista de Catalunya.

The holobiont that therefore I am, que es pot llegir aquí, és una reflexió sobre la meva obra, els meus interessos i la meva recerca actual, que es basa a repensar a través de la imatge en moviment i la videoinstal·lació altres maneres de mirar, habitar i representar allò a què hem anomenat naturalesa i als seus habitants. A través d’exemples de cures entre espècies i en mons més que humans basats tant en experiències personals com llegits en literatura acadèmica i no, penso en peces que m’han inspirat i que crec que podrien ajudar a tenir una perspectiva diferent de l’ecologia.

Un holobiont és, en paraules d’Helen Torres, una comunitat biòtica, es refereix a una planta o un animal amb tota la seva microbiota, és a dir, tots els seus microorganismes associats. Etimològicament, holo- significa complet, total, sa i estalvi, per la qual cosa holobiont seria «éssers sencers». Potser sentir-nos part d’una cosa més gran, part d’un sistema en xarxa, un ens simbiont connectat que és tan necessari com qualsevol altre. Tot parteix que l’holobiont, que és l’ecologia, ens faci voler actuar, passar a l’acció.

Pel·lícula Los nudos que anudamos, Bárbara Sánchez Barroso i Adriana Vila Guevara

Per a això ens necessitem les unes a les altres, així que per a pensar-amb, des del col·lectiu i el pensament situat, he convidat a 4 autores que admiro, de les quals segueixo el seu treball i que han estat referents per a la meva recerca. Les he conegut en contextos molt diversos i estimulants, en què hem conversat sobre posthumanisme, feminisme, matèria vibrant i mons més que humans. Editar els seus textos ha estat una manera de seguir aquestes converses:

Marjolein Van der Loo, a la qual vaig conèixer gràcies a Instagram i als seus tentacles d’hiperlinks que van portar-me a la seva tesi de màster, The vegetal curator, i amb la que he pogut mantenir i seguir les seves aventures actuals al Japó, i les seves recerques sobre processos curatorials de descolonització basats en les plantes. En el text ens proposa un exercici de respiració i d’agència amb aquests éssers magnífics que ens permeten obtenir oxigen a través de l’intercanvi i la col·laboració.

Cris Noguer, a la qual vaig conèixer gràcies al taller d’Escriptura expandida d’Alicia Kopf, en què vam sortir a passejar pel camp en silenci, per a després llegir juntes la ja clàssica Teoria de la bossa de transport de la ficció, de Ursula K. Le Guin. En el text ens explica la seva experiència com a dissenyadora i investigadora de nous materials, el que la va portar a conèixer la paraula Alwé.

Yasmine Ostendorf, a la qual vaig conèixer en l’expedició Labverde en l’Amazones brasiler, porta molts anys explorant el món dels fongs, tant que s’ha convertit en agricultora de xiitake i viatja arreu del món investigant-los. En l’actualitat prepara un llibre sobre el que el miceli li ha ensenyat i el seu text dóna mostra d’aquests secrets sobre diferents nocions del temps i les cures.

Helen Torres, a la qual vaig conèixer a les jornades transhackfeministes a l’Hangar, però a la que ja coneixia molt abans llegint a Haraway a través d’ella, està present en aquest text, gràcies a que vaig tenir la sort de poder convidar-la junt amb Yayo Herrero a unes jornades en línia a la universitat. Xerrar amb ella sempre és sinònim no sols d’aprendre, sinó de canviar, per exemple, sobre la paraula “attunement” que Vinciane Despret utilitza per a parlar d’una manera més “pròxima” que seria l’empatia. En el seu text Helen descriu l’holobiont millor del que jo mai podria fer-ho.

Gràcies per aquestes mirades afins i aliades que m’ajuden a expandir la meva manera de veure el món, no sols veient-lo, sinó tocant-lo, sentint-lo, i pertanyent, formant part d’una xarxa on estem totes connectades.

(Imatge de portada: Vista de la video instal·lació The Holobiont that therefore I am, Inter Arts Center, Malmö)