Treball

Sigui per excés o per defecte, tots podríem reconèixer que aquest “treball” / recerca / curiositat / col·laboració / majoritàriament mal pagada i que hem arribat a somiar o pensar fins i tot al llit, ocupa un gran percentatge del nostre temps, i això és tant si el considerem creatiu, com productiu, apassionant, purament alimentari o senzillament odiós.

Per això i pel fet que dos dels principals esdeveniments artístics internacionals d’aquest any abordaven aquests temes -d’una manera més o menys directa- ens semblava un tema necessari de pensar. A més, marca la tradició d’aquest país que la tornada a la rutina és al setembre, després d’una forçada parada vacacional, moment en què arriba la “re”incorporació i com cada any, apareixen els articles sobre la depressió post-vacacional, la readaptació a la feina i el seu efecte sobre el rendiment. Bla bla bla.

Comencem amb una reflexió des d’un punt de vista ampli, Marx convidat, un text (“Reclusos contemporanis” en el qual Montse Badia, a manera de deriva, es va aturant en artistes i pensadors que han anat reflexionant sobre el tema, com Harun Farocki, Beatriz Colomina, Ciprian Homorodean o Mladen Stilinovic, entre altres.

“What people do for money? Va ser el suggeridor títol que va estructurar Manifesta 11, comissariada per l’artista Christian Jankowski, a qui Uta Reindl entrevistava per A*DESK per parlar dels perquès, dels punts febles i les virtuts d’aquesta edició.

I sense deixar el format entrevista, María Muñoz i Pilar Bonet van xerrar amb Marc Roso, membre del col·lectiu DIS, sobre la present edició de la Biennal de Berlín, titulada “The present in Drag”, una constructiva conversa que es va complementar amb un intens i emocionant passeig per la biennal en forma de text a càrrec d’un lúcid Martí Manen.

Per la seva banda, Marina Vives tancava un tema que té tant d’analític com d’prospectiu amb una crítica sobre Andrea Fraser al MACBA, o millor, sobre l’exposició retrospectiva que la institució li ha dedicat a l’artista de la crítica institucional (i que encara es podrà veure uns dies a l’octubre), passant per la reflexió sobre el món del treball de Raquel Friera i sobre la manera en la qual, d’alguna manera, estem amb tot això.