Cercar
Per buscar una coincidència exacta, escriu la paraula o frase que vulguis entre cometes.
A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.
A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.
A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Una branca seca coberta de cargols.
Aquest estiu vaig descobrir que els raïms de cargols que s’agrupen a les branques de l’Alt Camp estaven en estivació, una forma de letargia estival i, alhora, una estratègia de supervivència davant de condicions ambientals adverses. La imatge em va portar a observar com una forma de vida s’organitza al voltant d’una estructura: un aglomerat de cossos, experiències i temps que es reuneixen sobre una branca que, a primera vista, sembla seca i sense vida.
La branca no és només un suport. És allò al voltant de la qual aquests cossos s’agrupen i troben una manera de romandre. Aquesta imatge obre una pregunta sobre què sosté les nostres pràctiques i relacions i sobre què entenem quan parlem d’infraestructura.
Pensar les infraestructures de la relació implica reconèixer que, fins i tot allà on els recursos i les estructures institucionals són precaris o inexistents, hi ha maneres de relacionar-nos que sostenen pràctiques, transmeten coneixements, organitzen la feina i fan possibles formes de vida compartides. Què passaria si, en lloc d’adaptar-nos a les institucions existents, imaginéssim altres formes institucionals a partir dels vincles i les necessitats que emergeixen de les nostres pràctiques?
Armando Perla parteix dels mercats de Kuskatan i Guatemala per apropar-nos a una trama de parentius, intercanvis i sabers transmesos entre generacions, on els enllaços sostenen formes de coneixement i pràctica que poques vegades troben reconeixement institucional.
Maya Juracán comparteix l’experiència de La Revuelta i la recerca de formes col·lectives de organitzar el treball, les cures i els recursos per fer possible una pràctica artística a condicions dignes.
Anna Santomauro, amb Arts Catalyst, desplaça la mirada cap al territori i explora com les relacions que es teixeixen amb comunitats i organitzacions produeixen lloc, pertinença i espais compartits, obrint altres maneres d’estar juntes.
Finalment, Antonia Alampi, mitjançant Spore Initiative, a Berlín, aborda el disseny institucional des d’aquesta perspectiva: pensar les institucions com a estructures que neixen de les relacions que volen cultivar, les comunitats amb què es comprometen i les formes de vida que busquen fer possibles.
Institucions que no precedeixen les relacions, sinó que prenen forma a partir d’elles.
[Imatge destacada feta per Xavi Reyes]
Veronica Valentini és curadora, educadora i investigadora. Entén la pràctica curatorial com un exercici relacional que escolta els contextos i genera vincles entre cossos, sabers i afectes. És fundadora i directora d’EMMA i cofundadora i codirectora de BAR Project, plataforma que actualment desenvolupa la programació expositiva, pública i educativa de HAUS–Espai d’art i pràctiques contemporànies. Des del 2022, coordina els programes internacionals de residències i xarxes de recerca d’Hangar, a Barcelona. Membre fundadora de Concomitents a Espanya des del 2018, ha impulsat projectes com Diversorium. Artes vivas y espacio de convivencias i actualment desenvolupa Parlamento del Mar, que connecta ciència i ciutadania per explorar noves formes de governança ecològica. Entre les seves publicacions destaquen Bailando la diversidad. Gestos y afectos para el encuentro entre cuerpos diversos (Bartlebooth, 2024) i Reciprocidad. Las prácticas institucionales y artísticas como metáforas del micelio (Ajuntament de Terrassa, 2026).
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)