Infraestructures de la relació

Una branca seca coberta de cargols.

Aquest estiu vaig descobrir que els raïms de cargols que s’agrupen a les branques de l’Alt Camp estaven en estivació, una forma de letargia estival i, alhora, una estratègia de supervivència davant de condicions ambientals adverses. La imatge em va portar a observar com una forma de vida s’organitza al voltant d’una estructura: un aglomerat de cossos, experiències i temps que es reuneixen sobre una branca que, a primera vista, sembla seca i sense vida.

La branca no és només un suport. És allò al voltant de la qual aquests cossos s’agrupen i troben una manera de romandre. Aquesta imatge obre una pregunta sobre què sosté les nostres pràctiques i relacions i sobre què entenem quan parlem d’infraestructura.

Pensar les infraestructures de la relació implica reconèixer que, fins i tot allà on els recursos i les estructures institucionals són precaris o inexistents, hi ha maneres de relacionar-nos que sostenen pràctiques, transmeten coneixements, organitzen la feina i fan possibles formes de vida compartides. Què passaria si, en lloc d’adaptar-nos a les institucions existents, imaginéssim altres formes institucionals a partir dels vincles i les necessitats que emergeixen de les nostres pràctiques?

Armando Perla parteix dels mercats de Kuskatan i Guatemala per apropar-nos a una trama de parentius, intercanvis i sabers transmesos entre generacions, on els enllaços sostenen formes de coneixement i pràctica que poques vegades troben reconeixement institucional.

Maya Juracán comparteix l’experiència de La Revuelta i la recerca de formes col·lectives de organitzar el treball, les cures i els recursos per fer possible una pràctica artística a condicions dignes.

Anna Santomauro, amb Arts Catalyst, desplaça la mirada cap al territori i explora com les relacions que es teixeixen amb comunitats i organitzacions produeixen lloc, pertinença i espais compartits, obrint altres maneres d’estar juntes.

Finalment, Antonia Alampi, mitjançant Spore Initiative, a Berlín, aborda el disseny institucional des d’aquesta perspectiva: pensar les institucions com a estructures que neixen de les relacions que volen cultivar, les comunitats amb què es comprometen i les formes de vida que busquen fer possibles.

Institucions que no precedeixen les relacions, sinó que prenen forma a partir d’elles.

[Imatge destacada feta per Xavi Reyes]