Love is in the air? Ruta temàtica pel Poblenou sobre aire, pols i el dret a respirar, per Olga Subirós

A*DESK i GRAF presenten rutes temàtiques, centrades en la reflexió crítica al voltant de continguts del repositori del magazine A*DESK a partir de la seva interpretació per part d’una persona especialista (historiador/a, artista, curador/a o crític/a) relacionant-ho amb el territori. Les rutes, que es realitzen presencialment, inclouen tant espais pertanyents a la comunitat GRAF com altres tipus de llocs i espais, culturals o no, d’ús públic o privat, que reforcen el discurs i la proposta artística, aprofitant l’oportunitat de conèixer certs llocs habitualment tancats o poc accessibles.

Love is in the air? Ruta pel Poblenou sobre aire, pols i el dret a respirar
és una ruta creada i conduïda per l’arquitecta i curadora Olga Subirós

Aquesta ruta recórre el Poblenou per tal de llegir l’aire no com a buit, sinó com a matèria política: un mitjà carregat de pols, trànsit, treball, memòria industrial i pràctiques artístiques que ens obliga a pensar qué respirem, qui pot fer-ho i cóm la ciutat distribueix de manera desigual el dret universal a respirar.

🗓️ Dia 18 d’abril a les 11:00 h
📍 Lloc de trobada: La Escocesa (C/ Pere IV, 345)

Ruta a peu, apta per a a tots els públics.

Aquesta ruta sorgeix de l’encreuament entre els espais de GRAF i el repositori de textos d’A*DESK, i s’inspira especialment en els articles publicats en el marc d’El pes de l’aire, el mes durant el qual vaig ser editora convidada.

A partir d’aquell punt, es proposa llegir el Poblenou a través del que normalment no es veu però que ho travessa tot: l’aire. No com a buit ni com a simple fons atmosfèric, sinó com a matèria densa, històrica i política. En aquesta barri, l’aire ha estat carregat pel fum fabril, per la pols dels enderrocaments, pel trànsit metropolità, per les obres de transformació urbana i per les noves economies que prometen innovació mentre redistribueixen de forma desigual l’espai, el sòl i també la possibilitat de respirar. Caminar pel Poblenou és, per tant, caminar per una ecologia conflictiva on s’entrecreuen la memòria obrera, el patrimoni industrial, la turistització, el disseny urbà i les pràctiques artístiques contemporànies.

El Poblenou va ser un dels grans paisatges industrials de Barcelona. La concentració de fàbriques tèxtils, farineres, metal·lúrgiques i químiques van causar que el barri es conegués com el “Manchester català”,  i aquesta densitat productiva no només va transformar el sòl: també va modelar una atmosfera, unes condicions de vida i un teixit social compost per cooperatives, associacions obreres i altres formes de solidaritat veïnal. Més tard, la desindustrialització, la crisi tèxtil i les grans operacions urbanes, especialment des dels Jocs Olímpics de 1992 i després amb la requalificació del sòl anomenada 22@ es va alterar profundament l’ecosistema. Aquesta ruta parteix d’aquesta continuïtat: de l’aire de la fàbrica a l’aire del brànding urbà.

La Escocesa

La Escocesa com a punt de partida de la ruta és especialment fèrtil perquè condensa moltes de les capes que la ruta desplegarà: memòria industrial, mutació del barri, persistència material de la fàbrica i reapropiació cultural de l’espai. La Escocesa és una antiga fàbrica reconvertida, i aquesta condició és prou visibilitzar una de les tensions centrals de Poblenou: què passa quan un paisatge de producció es converteix en paisatge cultural sense deixar d’estar travessat per l’especulació, la pèrdua de context i la fragilitat de la memòria obrera. La fàbrica no desapareix del tot; canvia de règim, de relat i d’usuaris.

El cas del Poblenou mostra bé que moltes transformacions urbanes van ser poc respectuoses amb el patrimoni industrial i que, en molts casos, només van quedar les xemeneies aïllades o fragments conservats com a emblemes visuals. La crítica contemporània d’aquest procés és clara: mantenir un element vertical pot funcionar com a coartada patrimonial mentre desapareixen els conjunts, els processos i les històries de la feina que els hi donaven sentit. Així doncs, arribar a La Escocesa al principi de la ruta permet formular la pregunta decisiva: poden l’art i la cultura reparar aquesta pèrdua de context, o només l’adeqüen a l’estètica? Poden crear una sensibilitat nova cap a l’aire, la pols i la respiració compartida, o queden integrades dins de la mateixa maquinària que transforma el barri en marca?

Eixos de trànsit i verd: Pere IV / Cristóbal de Moura / Diagonal / Bilbao / Badajoz

Aquesta parada no es fixa en un  edifici sinó en un tram de ciutat. I això és important, perquè el tema de la ruta exigeix caminar per l’aire real del barri, no només per les seves institucions culturals. Pere IV, en particular, conserva quelcom de l’espessor contradictori de Poblenou: és un carrer diagonal, de més de tres quilòmetres, que talla la retícula de Cerdà, que va ser la sortida històrica de Barcelona i que encara funciona com a corredor de trànsit. S’hi poden trobar voreres estretes, carreteres actives, tallers, restaurants, empreses tecnològiques i restes del paisatge fabril reconvertit. És un bon lloc per entendre que l’aire no és abstracte: està conformat de velocitats, friccions, combustió, logística i usos desiguals de l’espai.

Les transformacions recents del Poblenou han convertit aquests eixos en un terreny de disputa de la vida quotidiana, el consum, el turisme, la innovació i el desplaçament social. La literatura sobre el barri insisteix que la millora de l’espai públic pot anar acompanyada de la gentrificació, la privatització i noves exclusions. En aquest sentit, recórrer aquests carrers és també llegir com la ciutat distribueix mobilitat, soroll, atracció d’inversió i visibilitat, mentre relega en un segon pla les condicions material de la respiració quotidiana.

Hangar

La parada a Hangar introdueix un canvi de registre. Si el carrer ens enfronta a l’aire com a infraestructura i conflicte, un centre de producció artística permet preguntar com convertir en sensible el que normalment no es veu: partícules, toxicitats, atmosferes, vibracions, residus o memòries del treball. Al document de la ruta, Hangar apareix precisament com un lloc des del qual pensar pràctiques contemporànies que tenen la capacitat de fer perceptibles aquestes materialitats invisibles. El seu interès no rau només en el programa cultural, sinó en el que permet assajar: altres formes d’atenció, altres tècniques d’escolta, altres maneres de fer públic el que normalment es queda de fons.

Aquesta parada també es pot llegir en continuïtat  amb la història material del Poblenou. El barri ha passat de ser un territori de producció industrial a un paisatge postindustrial on la creativitat i el coneixement sovint funcionen com a nous motors de valorització urbana. Per això Hangar no s’ha de llegir de forma ingènua. La qüestió no és simplement celebrar la reconversió cultural, sinó preguntar què pot fer l’art enfront d’aquesta herència ambigua: si es limita a acompanyar el nou relat del barri o si pot interrompre’l, espessint la memòria dels cossos, el treball i els residus que el van precedir i que ara l’habiten.

Jiser

Jiser permet baixar l’escala i, al mateix temps, eixamplar radicalment la pregunta de la ruta. En un espai més petit, proper i no hegemònic, l’aire deixa de llegir-se només com a qüestió urbana o ambiental per aparèixer també com a dret universal i com a condició política del que és habitable. Molt vinculat a imaginaris mediterranis i palestins, aquest punt de la ruta proposa aturar-se per llegir col·lectivament El dret universal a respirar d’Achille Mbembe. En aquest text, publicat el 2020, Mbembe recorda que la humanitat ja estava amenaçada d’asfíxia abans de la pandèmia i proposa entendre la respiració més enllà de la seva dimensió biològica, com allò que tenim en comú i que no pot ser objecte d’apropiació.

Així doncs, pensar en l’aire significa desplaçar la ruta des del barri cap a una ecologia política més amplia. Respirar deixa de ser una metàfora o una qüestió exclusivament sanitària per a revelar-se com una mesura concreta de justícia: qui pot respirar, en quines condicions, i qui encara serà exposat a formes d’asfíxia material, militar, ambiental o social. Si en altres parades l’aire es presenta carregat de trànsit, pols, indústria i urbanització desigual, aquí, a més a més, es presenta com un dret fonamental a l’existència, inseparable de la possibilitat d’una vida compartida i habitable per tots.

Plaça de les Glòries/ entorns del Museu del Disseny

Acabar a les Glòries permet situar d’immediat l’escala metropolitana del problema. Aquí l’aire ja es percep com a resultat de decisions de política urbanística, d’infraestructures diverses i d’imaginaris de ciutat. Les Glòries concentra grans fluxos de mobilitat, operacions de reforma urbana i una voluntat institucional de convertir un antic nus dur en un paisatge més amable, més verd i més representable. Però aquesta imatge reparadora conviu amb una realitat menys fotogènica al seu voltat: la persistència del trànsit, la pressió de les grans vies, la continuïtat d’un model urbà que desplaça els conflictes sense resoldre’ls del tot: les 1 300 morts l’any a Barcelona per contaminació de l’aire (Agència de Salut Pública de Barcelona, 2024).

A més a més, les Glòries forma part d’una seqüència de transformacions que han redefinit el Poblenou contemporani: la urbanització de la part baixa de la Meridiana, l’obertura de la Diagonal cap al mar, la reforma de l’anell viari i la reordenació general de l’entorn. Llegides en conjunt, aquestes operacions mostren com la ciutat ha intentat suturar el passat industrial mitjançant grans gestos de redisseny. La pregunta que planteja aquesta primera parada és incòmoda però necessària: pot l’urbanisme produir un aire més respirable sense qüestionar alhora la intensitat circulatòria, l’especulació i les desigualtats que el generen?

Museu del Disseny – DHUB

Al DHBU, l’aire es converteix en relat institucional. El museu funciona com a dispositiu des d’on pensar com el disseny ha participat tant en la promesa de futurs millors com en la normalització de certes formes de progrés. El disseny ha contribuït a imaginar confort, higiene, eficiència, mobilitat i benestar; però també ha sigut part dels sistemes materials que han fet respirables uns mons a costa de convertir uns altres més tòxics. Situar una parada aquí implica desplaçar la pregunta ambiental al terreny de la cultura material: quins objectes, infraestructures i estètiques han produït l’aire que avui habitem.

Des d’aquest punt, a més, el museu es connecta amb la resta del barri com una vitrina i com un símptoma. Molt a prop es fa visible la tensió entre memòria industrial i ciutat postindustrial: edificis conservats, xemeneies aïllades, noves oficines, equipaments culturals i grans operacions de renovació. El disseny no està fora d’aquest procés; en forma part. Per això aquesta parada serveix per aprofundir-hi: no n’hi ha prou amb visibilitzar la crisis ecològica; també s’han d’interrogar els llenguatges que l’han fet acceptable, gestionable o fins i tot atractiva.

Com a curadora de Matter Matters al Museu del Disseny-DHub Barcelona, m’interessa tancar aquesta ruta retornant la pregunta a l’aire que compartim. Marx i Engels van escriure al Manifest Comunista que “tot el que és sòlid es dissol en l’aire”, però llegida literalment des del nostre present ecològic aquesta frase té una altra gravetat: la ciutat no desapareix; perdura entre les seves emissions, en les seves deixalles, en les seves infraestructures, en les partícules que emet durant la seva producció, ús i rebuig. Potser per això tornar a preguntar Love is in the air? no és una ironia lleugera, sinó una forma de mesurar fins a quin punt som capaços d’imaginar una ciutat més justa, més conscient dels seus materials i respirable de debò.

Sobre Olga Subirós

Olga Subirós és comissària, arquitecta i dissenyadora d’exposicions. Els seus projectes adopten un punt de vista integrador sobre la cultura del segle XXI i les transformacions de l’era digital. 
www.olgasubiros.com

Olga Subirós va ser editora resident a A*DESK, al juliol del 2023, amb el tema El pes de l’aire.

[Imatge destacada: Filtres PM10 (Particulated Matter 10 micras) La diferència entre ells són 24 hores de filtrat de l’aire de Barcelona. Fotografia: Gunnar Knechtel]