Existeix un cansament particular compartit per molts artistes, cineastes, músics, programadors i comissaris de l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica. No és únicament l’esgotament provocat per la censura, la manca de finançament o la fragilitat institucional. És la fatiga de veure com la pròpia realitat és constantment interpretada, enquadrada, traduïda i legitimada per altres. He conviscut amb aquesta sensació durant anys; primer com a artista i després com a comissari, programador, fundador d’iniciatives independents i com algú que es mou constantment entre el Marroc i Europa.

Quan vaig començar a comissariar projectes i més tard vaig desenvolupar Arab Media Lab a Marràqueix, no em limitava a organitzar projeccions o exposicions. Comissariar significava construir relacions entre imatges, memòria, poesia, espiritualitat, tecnologia i experiència viscuda.

Un comissari crea una manera de veure.

Creia que el videoart, l’experimentació digital i el cinema alternatiu podien convertir-se en eines de transformació dins de les nostres pròpies realitats a l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica. No volíem importar la vanguarda com un mer ornament; volíem incorporar-la als nostres ritmes, ferides, sentits de l’humor, somnis i contradiccions.

Aquesta visió es va materialitzar en l’Arab Media Lab i, més tard, en el Festival Digital de Marràqueix. Tanmateix, ben aviat vaig topar amb una veritat incòmoda: les narratives sobre la nostra regió sovint ja s’estaven construint en altres llocs abans que nosaltres entréssim en escena.

Autoritat per enquadrar

El meu malestar respecte a molts comissaris occidentals que treballen sobre l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica mai no va ser fruit del ressentiment. Molts són persones intel·ligents i generoses que estimaven sincerament la regió. El problema era més profund.

Fins i tot amb les millors intencions, molts arribaven amb una visió heretada: la memòria colonial, les imatges produïdes pels mitjans de comunicació, l’antropologia, els relats geopolítics i les fantasies persistents sobre l’Orient.

Una vegada i una altra tenia la sensació que les nostres realitats eren traduïdes abans de ser escoltades. A Europa, els comissaris especialitzats en art àrab i de l’Orient Mitjà sovint tenien una enorme autoritat simbòlica. No es limitaven a seleccionar obres; configuraven la manera com societats senceres es feien visibles internacionalment.

Hi havia patrons impossibles d’ignorar. El silenci es convertia en quelcom radical. La pobresa es transformava en estètica. L’ambigüitat espiritual esdevenia experimental. Les realitats ordinàries adquirien l’estatus de vanguarda un cop rebien la validació institucional.

El problema no era l’apreciació. El problema era la mediació.
Amb massa freqüència no arribàvem directament. Arribàvem a través de la interpretació.

La trampa de l’autenticitat

Una de les meves experiències més doloroses va tenir lloc quan presentava les meves obres de video i nous mitjans en contextos internacionals. En aquell moment creia profundament en la universalitat i em resistia a reduir el meu treball a qüestions identitàries. Tanmateix, alguns comissaris i fins i tot amics artistes em deien:

«Aquest no ets tu, Aziz».

Mai no oblidaré aquesta frase perquè amaga una altra en el seu interior: «Ja hem decidit qui se suposa que has de ser».

Aquesta és una de les contradiccions més profundes a les quals s’enfronten molts artistes àrabs i nord-africans. En el moment en què el teu treball s’allunya dels temes esperats —el conflicte, la migració, la religió, el folklore, el trauma, l’exili o les polítiques d’identitat— la seva legitimitat comença a ser qüestionada.

Als artistes occidentals sovint se’ls concedeix la llibertat de moure’s dins de les tradicions formals i conceptuals de l’abstracció moderna i contemporània, així com de l’ambigüitat, la intimitat, la metafísica i l’experimentació formal, sense haver d’explicar els seus orígens, mentre que als artistes àrabs se’ls empeny constantment a tornar a la figuració.

A l’artista occidental se li concedeix la universalitat. A l’artista àrab se’l retorna una vegada i una altra al seu origen.

El conflicte com a moneda cultural

L’any 2008 vaig ser convidat pel Festival Internacional de cinema de Berlin, Berlinale Talent Campus a impartir una conferència sobre art digital i nous mitjans al món àrab. Durant els debats, un productor alemany em va comentar que les meves pel·lícules probablement no interessarien al públic occidental perquè el Marroc «no tenia cap conflicte».

Em vaig quedar atònit.

Aquella afirmació revelava involuntàriament tota una economia subjacent al discurs cultural, on el conflicte s’havia convertit en una moneda de canvi cultural. La guerra, l’ocupació, la migració, l’extremisme, el trauma, la dictadura o l’exili són temes immediatament llegibles a escala internacional. Les obres que tracten l’humor, l’espiritualitat, l’amor, l’avorriment, la vida quotidiana o l’experimentació formal sovint reben molta menys atenció.

És gairebé com si certs públics no busquessin l’art en si mateix, sinó un accés geopolític a través de l’art.

Poc a poc, els artistes comencen a sentir la pressió de representar la crisi per poder existir. L’amistat, l’ambigüitat, la lentitud, la interioritat i l’existència ordinària desapareixen. En altres paraules: la humanitat en tota la seva amplitud.

El Marroc, la llengua i la jerarquia invisible

Quan vam tornar al Marroc, esperàvem crear espais on els llenguatges artístics contemporanis poguessin sorgir de les realitats locals en lloc de dependre de models intel·lectuals importats. I vam intentar precisament això a través de l’Arab Media Lab.

Tanmateix, aviat vam descobrir que allò que es considerava sofisticat o vanguardista continuava lligat a estructures francòfones heretades i a determinades formes d’autoritat cultural. El que incomodava alguns cercles no era únicament el nostre treball. Era el fet que intentàvem recuperar la nostra pròpia imatge de manera directa, sense intermediaris.

La posició nord-africana

El Nord d’Àfrica ocupa una posició estranyament inestable.

Massa àrab per a Europa.
No prou oriental per a les narratives àrabs dominants.
Massa contemporani per ser folklòric.
Massa local per convertir-se en marca global.

Internacionalment se’ns agrupa sota l’etiqueta «Orient Mitjà i Nord d’Àfrica». Tanmateix, la legitimitat de la vanguarda continua associant-se a les institucions occidentals o als centres intel·lectuals històrics del Mashreq. Com si l’experimentació pertanyés de manera natural a altres llocs.

Fins i tot dins dels espais culturals àrabs, els artistes nord-africans senten de vegades la necessitat de ser validats des de fora abans de ser reconeguts localment. Una de les ferides més profundes del colonialisme és que ensenya les societats a delegar la seva confiança cultural.

Comissariar desafiant el mapa

A mesura que m’implicava més en la pràctica curatorial, va sorgir una altra pregunta, pot sobreviure un llenguatge curatorial independent de les agendes institucionals?

L’any 2003, el meu difunt amic Abu Ali —Toni Serra, artista i director d’OVNI a Barcelona— i jo vam mantenir una conversa amb un influent comissari occidental implicat en la construcció del relat internacional sobre nous mitjans en l’art àrab contemporani. El que ens preocupava no eren les obres seleccionades, sinó la manera com tota una regió es cartografiava a través de narratives predeterminades. Semblava que l’art àrab contemporani només existia quan les institucions el nomenaven, l’arxivaven i el legitimaven. Dècades d’experimentació clandestina, videoart pirata, xarxes informals i formes de resistència artística corrien el risc de desaparèixer simplement perquè les estructures de poder no les havien documentat.

TRANSARAB va sorgir com a resposta a aquesta situació, seguit per VIDEOKARAVAAN i posteriorment per ARAB MEDIA LAB. No com a gestos de ressentiment, sinó com una defensa de la pluralitat i del dret de les cultures a narrar-se a si mateixes.

Més enllà de l’espoli: recuperar la procedència dels relats

La qüestió de la representació no es pot separar de la història.

Els museus occidentals continuen plens d’objectes extrets durant l’expansió colonial. Però potser també es va extreure una altra cosa: l’autoritat per narrar.

No només es van desplaçar els objectes.
També es va desplaçar la interpretació.
Es va desplaçar la memòria.
Es va desplaçar la legitimitat històrica.

La descolonització no pot seguir sent un eslògan de moda. Exigeix reconstruir arxius autònoms, llenguatges curatorials, crítica, memòria artística i confiança cultural.

Projectes com Arab Media Lab van intentar contribuir, modestament, a aquest esforç. No rebutjant el diàleg amb el món, sinó insistint que les pràctiques artístiques de l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica poden pensar, arxivar, teoritzar i experimentar per si mateixes.

Cap a una dignitat cultural

El futur de la producció cultural al Nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà no pot dependre únicament de la validació externa.

L’objectiu no és l’aïllament. L’objectiu és la dignitat.

Una relació cultural sana permetria que artistes, comissaris i institucions es definissin a si mateixes sense haver de passar prèviament per una autorització externa. Reconeixeria que la universalitat no pertany exclusivament a Occident.

La lluita més profunda no té a veure amb la visibilitat.
Té a veure amb l’autoria.

Qui parla?
Qui enquadra?
Qui valida?
Qui explica?
Qui defineix què és sofisticat?
Qui construeix la memòria?
Qui posseeix la imatge?

Mentre no s’abordin aquestes qüestions amb sinceritat, molts artistes de la regió continuaran sentint la mateixa incomoditat silenciosa: la sensació de veure com les seves realitats només són visibles després que algú altre les hagi descrit abans.