Hi ha cossos que funcionen i cossos que interrompen. Els primers sostenen la coreografia invisible de la quotidianitat: produeixen, responen, s’adapten, encaixen. Els segons, en canvi, introdueixen una fricció que no sempre sabem anomenar. No és només una qüestió de diferència o diversitat, sinó de desajust. Tenen alguna cosa que no acaba de doblegar-se a la lògica que organitza l’espai, el temps i la mirada. En el context de les pràctiques escèniques contemporànies, aquests cossos no es mostren com subjectes que s’han d’integrar, sinó com a forces que desendrecen la mateixa idea de l’escena. El que està en joc no és qui pot ser-hi, sinó en quines condicions el cos arriba a ser llegible, visible i fins i tot pensable.

Gran part de les pràctiques que avui en dia s’agrupen sota el terme “inclusió” encara obren a dins d’un marc que poques vegades es qüestiona. Es tracta d’ampliar els límits de l’escena per tal que més cossos hi puguin entrar, però sense alterar les condicions que defineixen què significa estar en escena. S’incorporen noves presències, però es mantenen intactes els criteris de llegibilitat: claredat, coherència, control, capacitat de resposta. La inclusió, en aquest sentit, funciona com una operació d’ajust. No transforma l’estructura: l’eixampla.

Tot i això, hi ha pràctiques escèniques que no treballen en aquesta direcció. No busquen fer que certs cossos funcionin dins de l’escena, sinó deixar que la seva presència posi en crisi la mateixa escena. En lloc de corregir el desajust, el sostenen. En lloc de redirigir el gest, l’escolten. En aquest desplaçament el que es mostra no és una escena més àmplia, sinó una altra escena.

L’escena, lluny de ser un espai neutre, està travessada per una lògica que excedeix el que és artístic. Una lògica que organitza quins cossos resulten eficaços, quins temps són acceptables, quines formes d’atenció comptem com a presència. No es tracta només d’una qüestió estètica, sinó d’una economia del cos: produir sentit amb claredat, sostenir una acció recognoscible, respondre dins d’un marc previsible. Aquesta coreografia invisible no pertany únicament a l’àmbit escènic; és la mateixa que regula el que és quotidià. L’escena no fa res més que intensificar-la. En aquest marc, el valor del cos es mesura —de forma més o menys explícita— per la seva capacitat de respondre, de sostenir, d’estar disponible per la lectura de l’altre.

Quan un cos no respon a aquesta lògica, no es mostra com a alternativa, sinó com a interrupció. No se situa davant de la norma, simplement no s’hi doblega. Repeteix quan s’espera variació, es para quan s’exigeix continuïtat, desplaça el temps quan tot sembla orientat al resultat. Recordo una situació en què, enmig d’una seqüència col·lectiva, una persona romania completament immòbil. No hi havia error visible ni ruptura explícita: simplement no hi entrava. Mentre la resta avançava, aquell cos sostenia una quietud que no responia a cap consigna recognoscible. L’escena continuava, però alguna cosa deixava d’encaixar.

Des de fora, la tendència era integrar, corregir, fer que aquella presència se sumés al flux general. Però com que no intervenia, aquesta quietud va començar a reorganitzar la percepció del conjunt. Ja no es tractava d’un cos que no feia, sinó d’un cos que desplaçava el sentit del que succeïa. L’atenció es fracturava, el ritme es tensava, l’escena deixava de ser homogènia. 

Des d’una mirada entrenada en la correcció, aquest cos no funciona, però si la intervenció se suspèn, si la necessitat d’ajust es para, comença a fer-se visible una altra organització, una altra forma de presència. En aquest punt, la pregunta deixa de ser què li passa a aquell cos i es desplaça cap a un altre lloc: quina mena d’escena necessita que tot sigui llegible per poder sostenir-se. El que aquests cossos posen en joc no és una falta, sinó un límit. Assenyalen fins a quin punt hem naturalitzat una única forma d’estar, de moure’s i de semblar i, en fer-ho, obren una fissura en la relació entre cos i valor.

Perquè el problema no és només escènic, l’equivalència entre cos vàlid i cos productiu travessa gran part de l’organització social contemporània. Un cos que no respon, que no optimitza, que no s’adapta amb fluïdesa, queda fàcilment fora dels marcs de reconeixement. En aquest context, les pràctiques escèniques que sostenen el desajust no estan simplement representant una altra realitat: estan intervenint-hi. No afegeixen diversitat a una estructura que ja existeix, sinó que desactiven, tot i que sigui momentàniament, la lògica que la sosté.

Potser per això aquests cossos resulten incòmodes. No perquè siguin radicalment diferents, sinó perquè fan visible el que la norma necessita ocultar: que la forma com organitzem el moviment, el temps i l’atenció no és natural sinó construïda. I, per tant, transformable.

No venen a ocupar un lloc a l’escena. Venen a alterar les condicions que fan possible el lloc.

Imatge: “Sinapsis. Dansa Inclusiva i Arts Performatives”, Projecte seleccionat per Art for Change de “la Caixa”. Museu d’Art Contemporani d’Alacant. Fotografia: @oncemusas.