Mentre el món de l’art organitza sense descans taules rodones sobre l’emergència climàtica, E-WERK Luckenwalde ha deixat enrere el discurs per construir una xarxa elèctrica real. El 2019, la comissària Helen Turner i l’artista Pablo Wendel es van fer càrrec d’una antiga central de lignit del 1913, situada a trenta minuts al sud de Berlín, i la van transformar en una institució híbrida: una central energètica regenerativa plenament operativa i un centre d’art contemporani.

Aquesta temporada, l’electricitat no només és el que alimenta l’edifici, sinó també l’objecte de la seva programació. L’exposició Electricity, d’Asad Raza, es podrà visitar fins a l’abril del 2027, acompanyada d’un programa de cinema i performances i d’una marató dedicada a David Lynch al teatre modernista de la localitat.

En aquesta conversa, la directora artística Helen Turner explica el funcionament de Kunststrom (art-electricitat), la inquietant ressonància de la «llum freda», com anomenaven l’electricitat els antics treballadors de la central, i per què les pertorbacions elèctriques de David Lynch continuen sent essencials per repensar la capacitat de l’art d’actuar sobre el món a través de l’energia.

E-WERK Luckenwalde © Ben Westoby

Pel que fa a E-WERK, com funcionen una central energètica i un centre d’art com una única institució? I com produeix energia l’art en aquest context?

Per a en Pablo i per a mi, la programació cultural i la producció energètica són interdependents. Quan vam obrir E-WERK el 2019, la nostra ambició era reactivar-ne la funció original, però en unes condicions ecològiques i culturals noves. A tots dos ens frustrava que el món de l’art parlés cada vegada més de sostenibilitat mentre continuava funcionant de maneres fonamentalment insostenibles. Volíem anar més enllà de representar la sostenibilitat i transformar la mateixa infraestructura de la producció cultural.

Avui, E-WERK genera electricitat renovable i calor mitjançant energia solar i piròlisi de la fusta per produir gas. En col·laboració amb moltes de les persones que havien treballat anteriorment a la central, en Pablo va recuperar el sistema original de cintes transportadores, de més de cent anys d’antiguitat. Ara transporta estelles de fusta residual d’origen local per l’edifici per generar calor i electricitat. L’excedent d’electricitat s’aboca a la xarxa nacional i se subministra a clients de Kunststrom d’arreu d’Alemanya; els ingressos contribueixen a finançar el nostre programa cultural. La producció d’energia i la producció cultural se sostenen mútuament.

El text de l’exposició afirma que, en lloc d’il·lustrar l’electricitat, Electricity para atenció als mitjans a través dels quals es fa perceptible. Què significa això per a algú que recorre l’exposició?

L’electricitat és estranyament difícil de representar perquè poques vegades l’experimentem de manera directa. En percebem els efectes a través de la llum, la calor, el so, el moviment, els camps magnètics, els dispositius tecnològics i els nostres propis cossos. L’exposició convida el públic a parar atenció als materials, les relacions i les condicions que ens permeten percebre-la, com ara les vibracions, l’ambre i les ones de ràdio. En lloc de buscar una obra que representi l’electricitat, els visitants comencen a adonar-se que ja estan immersos en ella. En realitat, no és una cosa que es miri, sinó una cosa que es travessa.

Asad Raza instal·lació a E-WERK Luckenwalde. Cortesia d’E-WERK Luckenwalde. Foto: Constanze Flamme

Asad Raza descriu l’electricitat com una cosa terrestre, ontològica i sublim, i desplaça així la mirada que l’entén únicament com un servei utilitari. Alhora, l’energia ocupa un lloc central en les crisis climàtica i econòmica actuals. L’exposició aborda totes dues dimensions?

I tant. Una de les coses més interessants de l’exposició d’Asad és que no separa aquestes dimensions. Tendim a pensar en l’electricitat en termes utilitaris, com una cosa tan banal com els cereals d’esmorzar, que surt d’un endoll i té un preu per quilowatt hora. Però l’electricitat també és una condició fonamental de la vida. És una cosa extraordinària, sublim, i per a mi és molt a prop de l’inconscient. Alhora, l’energia està entrellaçada amb el poder. Darrere de cada sistema energètic hi ha qüestions relacionades amb els recursos, l’extracció, el treball, les infraestructures i la propietat.

Per a les persones que treballem a E-WERK, no és una conversa nova. Ens enfrontem a aquestes qüestions cada dia i intentem tractar l’energia com una cosa de la qual som responsables, en lloc de considerar-la una mera conseqüència de la nostra activitat.

Les visites guiades pels Conductors són una característica poc habitual de l’exposició. Què permet aquest format que no ofereixi una visita convencional?

Les visites guiades pels Conductors generen una sensació d’intimitat molt més gran. Limitem cada grup a dotze persones i el format permet accedir a zones de l’edifici que, altrament, quedarien fora de l’abast dels visitants.

Els Conductors també comparteixen les investigacions que han servit de base a l’exposició, especialment les converses d’Asad amb l’historiador de la ciència Simon Schaffer sobre la història de l’electricitat, des de les seves primeres manifestacions, performatives i misterioses, fins a la industrialització. Simon pronunciarà la conferència inaugural del simposi que clourà l’exposició, A Battery Is an Artificial Fish, el 24 d’abril del 2027, amb les actuacions del músic guanyador del Premi Pulitzer Raven Chacon i d’Abbas Zahedi, entre altres noms que s’anunciaran pròximament.

Cal destacar que els Conductors també activen les obres de Sung Tieu i Tino Sehgal, que depenen de la seva presència. Per tant, no es limiten a fer de mediadors de l’exposició, sinó que formen part de la seva estructura artística.

Precisament, pel que fa als treballs de Tino Sehgal i Sung Tieu, per què aquests dos artistes i com dialoguen les seves obres amb la de Raza?

Asad tenia molt d’interès a incloure kWh, de Tino Sehgal, concebuda inicialment per a Julia Stoschek el 2019. Durant l’exposició es talla tot el subministrament elèctric de la institució i les persones que medien l’obra de Tino canten la quantitat d’energia que s’ha estalviat. Ens va semblar una proposta perfecta per a E-WERK i per a Electricity.

Sung Tieu presenta Song for Radio, que forma part de la instal·lació per la qual va rebre el Preis der Nationalgalerie. Els Conductors sintonitzen una ràdio de l’època de la RDA, fabricada en una antiga empresa estatal, amb una emissió en directe procedent d’aquella mateixa fàbrica. L’obra planteja què transporten realment els senyals elèctrics i com permeten la comunicació i la transmissió, però també la vigilància i el control. Hi ha alguna cosa profundament inquietant en aquesta doble naturalesa de l’electricitat, tant en la seva capacitat de connectar-nos com en la de vigilar-nos i manipular-nos.

El que més m’agrada és que la pràctica d’Asad es construeix al voltant de la col·laboració, en lloc de convertir una exposició individual en una oportunitat per consolidar la seva pròpia posició artística. Les tres pràctiques no s’il·lustren mútuament, sinó que obren maneres diferents de pensar l’electricitat, de vegades fins i tot contradictòries: com a energia, transmissió, comunicació i forma de poder.

Stadttheater Luckenwalde, seu del cicle de David Lynch Smoke and Fire and Electricity

Raza aborda l’electricitat com una realitat física que travessa materials com l’ambre, l’aigua salada i les plantes. El programa també presenta l’electricitat de Lynch com un llenguatge de l’inconscient. Com es relacionen tots dos enfocaments?

L’obra d’Asad parteix de la materialitat de l’electricitat, però també s’interessa profundament per la seva ontologia, pel seu misteri i per la seva ressonància amb l’inconscient. Això es percep en el ritme i les pauses de les visites guiades pels Conductors.

Aquesta sensació de meravella s’intensifica gràcies a la mateixa història d’E-WERK. En converses amb antics treballadors de la central, vam descobrir que abans anomenaven l’electricitat «llum freda». Hi havia una barreja de reverència i desconfiança envers aquesta llum que connecta amb la capacitat de l’art de commoure’ns sense deixar-se definir ni comprendre del tot.

David Lynch compartia aquesta fascinació. En una entrevista del 2024 amb Mark Kermode per a The Guardian, va afirmar: «M’encanta l’electricitat. M’encanta el fum, el foc i l’electricitat». Les seves paraules van donar títol a la nostra marató de cinema i música, Smoke and Fire and Electricity, que es va celebrar a l’octubre al Stadttheater. Lynch utilitzava l’electricitat com un llenguatge per a allò que es troba just més enllà del que és visible, com ara les forces inconscients, les presències sobrenaturals i les pertorbacions sobtades en el teixit de la vida quotidiana.

Lynch i Asad també tenien una connexió personal, ja que Lynch va compondre la música per a l’exposició Life to Come d’Asad a Metro Pictures, a Nova York, el 2019, i va fotografiar Solaris Chronicles per a la LUMA Foundation, a Zuric, el 2014.

Paral·lelament a l’exposició, es desenvolupa un programa cinematogràfic dividit en tres capítols: «Electric Sublime», «Electric Power» i «Electric Earth». Què explora cadascun?

Els tres capítols ofereixen al públic motius per tornar a l’exposició al llarg dels set mesos que dura.

Electric Sublime, amb obres de Saodat Ismailova, Cecilia Bengolea i Rachel Rose, aborda l’electricitat com una força que ha despertat admiració, por i fascinació, així com la seva relació amb allò sobrenatural i els límits del coneixement humà.

Electric Power, que s’inaugura el 21 de novembre amb obres de P. Staff, Harun Farocki i David Lynch, se centra en les dimensions polítiques, socials i tecnològiques de l’energia, en com l’electricitat ha organitzat les societats i ha distribuït el poder, tant en sentit literal com polític.

Electric Earth, que s’inaugura el 20 de febrer amb obres d’Ana Mendieta, Doug Aitken i Raven Chacon, tracta l’electricitat en els sistemes vius. L’electricitat no neix amb la tecnologia humana; és fonamental per als fenòmens atmosfèrics, els processos biològics i els ecosistemes.

Els tres capítols se superposen i dialoguen entre si. La idea és transitar entre el que és místic, polític i ecològic, i mostrar com l’electricitat ha modelat no només les nostres tecnologies, sinó també la nostra imaginació.

Ana Mendieta, Energy Charge, 1975, fotograma

La marató del 16 d’octubre va mostrar com aquests àmbits s’entrecreuen en la pràctica. Olga Hohmann i el pianista Yannick Wittman van desmuntar i reconstruir una cançó del film Solo Sunny, una pel·lícula del 1980 de l’Alemanya de l’Est dirigida per Konrad Wolf, a partir d’una col·lecció de trucs de màgia elèctrica del besavi de Hohmann. FRANKIE va actuar amb violoncel i veu, en sintonia amb la inquietud física de Fire Walk With Me. El cant d’harmònics tuvà de Sainkho Namtchylak, en contrast amb l’electrònica de German Popov, va evocar aquella ruptura sobtada amb allò «ordinari» que travessa les pel·lícules de Lynch. Aquestes actuacions es van presentar entre les projeccions i van fer que l’electricitat es pogués escoltar i sentir a la sala, en lloc de limitar-se a veure-la a la pantalla.

(Imatge de portada: entrada d’E-WERK Luckenwalde, 2019. © E-WERK Luckenwalde i Ben Westoby)

L’exposició Electricity , d’Asad Raza, es podrà visitar a E-WERK Luckenwalde fins al 25 d’abril del 2027.
Lynch torna el 21 de novembre, amb la inauguració a E-WERK del capítol cinematogràfic Electric Power.