Hi ha somnis que es somien amb els ulls oberts. Ein Sommernachtstraum / El somni d’una nit d’estiu d’Edward Clug per al Staatsballett Berlin és un ballet que flirteja amb el caos del bosc sense embrutar-se massa. Clug, romanès d’origen, coneix les regles del joc narratiu i les respecta amb una correcció que, per moments, frega la timidesa.

El somni d’una nit d’estiu es basa en l’obra homònima de William Shakespeare, la qual s’endinsa en les profunditats de la naturalesa humana, el poder de l’amor, les confusions del desig i la màgia de la imaginació. Per això Clug desvia la mirada cap a allò que sol quedar als marges. El bosc no és un decorat, és una presència física. Els animals —la mantis religiosa que creua l’escena, els insectes que resten a l’aguait— són criatures que habiten el somni amb una lògica pròpia, inclassificable i estranyament bella.

El somni d’una nit d’estiu és pura sensualitat en les escenes de conjunt. En el primer acte, trenta ballarins jazent a terra amb les seves malles porpra, i el que emergeix no és un paisatge: és una criatura viva, una planta carnívora de cossos que respira a l’uníson. I la certesa que Puck —amb la seva ambigüitat, la seva crueltat infantil— és l’únic que s’atreveix a desobeir l’ordre coreogràfic.

La música de Milko Lazar substitueix Mendelssohn sense complexos. Es mou entre allò eteri i el minimalisme, amb un moment de succió sonora que obliga el cos a moure’s. La escenografia de Marko Japelj aposta per una abstracció de formigó i una porta que, en obrir-se, deixa entreveure un bosc que mai acaba de ser-ho. El resultat és un Shakespeare entretingut, visualment elegant.

Weronika Frodyma, Cohen Aitchison-Dugas i ensemble. Foto: © Yan Revazov

El més punyent del muntatge no està en els amants Hèrmia i Lísandre, sinó en Leroy Mokgatle com Puck, el follet entremaliat i bufó de la cort que desferma el caos amorós amb els seus encanteris. Puck te una presència exuberant, lluminosa i imponderable que injecta en la funció una nota camp que la resta de l’espectacle agraeix. I també en Michelle Willems com a Helena, que s’atreveix amb el ridícul, amb la ràbia, amb aquest tipus de vulnerabilitat que fa que el públic recordi per què continua anant al teatre.

Mokgatle és una ballarina no-binària sud-africana que es va incorporar al Staatsballett Berlin la temporada 2023/24 i va ser ascendida a meitat de solista el 2024. Abans d’arribar a Berlín, ja havia guanyat el Youth America Grand Prix i el Genée International Ballet Competition, i havia ballat al Béjart Ballet i al Ballett Zürich. A més, aquest any ha estat guardonada amb el Daphne-Preis 2026. Per tant, la seva presència a Ein Sommernachtstraum no és un gest simbòlic, és el centre magnètic de la peça.

Clug no deconstrueix el sexisme de l’original —Oberó encantant Titània sense castig continua allà, escenificat amb ofici—. Però el que sí que fa és obrir espai perquè Mokgatle sigui l’eix de la nit. I en aquells minuts, el somni deixa de ser domèstic i es torna lleument perillós, evocador, amb animals que semblen sortits d’un gravat antic, i un Puck que no demana permís per existir.

Aquesta última funció de Ein Sommernachtstraum de Clug tanca el teatre amb la vista posada en les vacances d’estiu. I deixa un bon gust de boca; no busca provocar, ni deconstruir, ni incendiar el cànon. No és el Shakespeare més incòmode, és un Shakespeare que respira, i a vegades amb això n’hi ha prou.