No m’havia fixat en la quantitat i la mida dels cartells que indiquen la finançament públic de Badajoz (Junta d’Extremadura, Govern d’Espanya, Diputació de Badajoz, Fons Next Generation de la Unió Europea…) fins que comencem el projecte Non plus ultra ^[1]Los caños es va realitzar com a part del projecte de Concomitentes Non plus ultra, amb el suport de la Fundación Daniel y Nina Carasso, mediació de Jose Iglesias García-Arenal des de Plataforma … Continue reading. Havia assumit les enormes superfícies craquejades com a part natural del paisatge. En aquesta espectral presència institucional continua el poder dels “cortijos”, les estructures latifundistes que han marcat la història d’Extremadura. Senyals per recordar constantment la dependència amb grans i petits centres de poder. La perifèria s’internalitza amb gestos tan senzills com l’escala d’un cartell.

Aquests plans quartejats van ser un dels elements que vam observar durant Non plus ultra, procés impulsat per Concomitentes en què un grup de joves de diversos pobles de Badajoz han buscat imaginar futurs més il·lusionants des dels que discutir la sequera -climàtica i cultural- del territori, i que he acompanyat des del rol de mediació curatorial. El 2023, formem un grup d’estudi per aprendre a mirar des de l’estranyament aquest paisatge simbòlic de nostàlgia imperial, cosa que Victorio Chamorro, en un llibre de rotund títol, Extremadura. Afán de miseria, nomena com a “asfixiants mitologies”. Si els grans cartells cremats pel sol concentren una estètica de dependència institucional i extractivisme, Non plus ultra ha buscat formes decreixentistes, comunals, il·lusionants i divertides, que van culminar en un encàrrec a l’artista Francesc Ruiz.

Després d’una primera fase de mediació a través de sessions d’estudi, excursions, festes i col·laboracions amb els artistes Elan d’Orphium i Mayte Gómez Molina, vam formular un encàrrec al què Francesc va respondre amb Los caños. El nom està pres directament del polígon industrial de Zafra, assenyalant el pes comercial i logístic de la zona, on se celebra des de fa més de cinc segles una gran fira ramadera. Els canons s’ha desplegat durant mesos a intervencions en racons i canals de comunicació de la comarca, mitjançant dispositius gràfics que han explotat des d’un còmic on camiones amb ulleres de sol creuen carreteres, túnels i tanques compartint històries secretes.

Les pàgines negres i vermelles del còmic s’han expandit filtrant-se a la revista publicitària local El missatger, en cartelleria pels carrers, com a animació a la televisió d’un bar, donant forma a una impremta de risografia comunal, El chorrillo, o apropiant-se d’una benzinera abandonada. El logotip de la benzinera, una goteta vermella, es multiplica i filtra entre les esquerdes del terra. Les gotes es refreguen i espremen entre si, juntament amb ossos i llibres vermells, sota un paisatge que crema pel qual creuen camions cisternes, tubs de regadiu i terres craquejats. Els vidres de la benzinera, amb els vinils de Francesc, actuen com un panorama reflectint l’entorn. Des d’aquí es pot distingir un viver, les instal·lacions de plaques fotovoltaiques, la nova cimentera i les pedreres d’on ha sortit el material que s’utilitza per aixecar edificis, preses i canalitzacions.

La goteta vermella té els seus ressons al negre i vermell de la revista El mensajero, a la tinta d’una impressora de risografia seca que precedia el projecte, als adhesius del col·lectiu antifa local… Es presenta a les camiones: “Sóc la gota que fa vessar el got. Què prefereixes? Una transfusió o un transvasament?” A la narrativa de Los caños, el vermell és sang, és tinta, és suor, és aigua, és l’última gota de gasolina a un paisatge que s’aixeca cremat pel sol, una pell escamosa que revela capes i capes sota les quals sempre hi ha alguna cosa que flueix.

Una gran camiona amb ulleres de sol surt de la benzinera i avança al costat d’un embassament cap a Brovales, un dels pobles de colonització del Pla Badajoz, que pretenia modernitzar el camp espanyol construint regadius i pobles de carrers reticulars al voltant de noves esglésies. El logotip del Instituto Nacional de Colonización encara es pot trobar a les tapes de claveguera d’aquests municipis. La camiona circula al costat dels canals de regadius secs, entrellaçant-se amb les ruïnes de la biopolítica franquista.

Detalle del cómic _Los Caños_. Francesc Ruiz_Fotografía de Félix Méndez

Imprenta _El Chorrillo_ durante la inauguración de Los caños Francesc Ruiz_Fotografía de Félix Méndez

La mensajera. Los caños. Francesc Ruiz_Fotografía de Miguel Gordillo 01

Los caños. Francesc Ruiz_Fotografía de Félix Méndez 01

Los caños. Francesc Ruiz_Fotografía de Félix Méndez 02

Los caños. Francesc Ruiz_Fotografía de Félix Méndez 03

Los caños. Francesc Ruiz_Fotografía de Miguel Gordillo 02

 

Tota font tapada acaba explotant. Non plus ultra s’ha desenvolupat a l’entorn d’una idea senzilla i radical: la sequera contra la qual es revelava el grup no és un fenomen climàtic que assumir, sinó la conseqüència d’un estrenyiment de la relació amb el territori que habitem, el resultat de polítiques extractivistes que han abusat d’aqüífers, han fet àrids el terra i les seves poblacions. El que percebem com sequera i esgotament és una gestió de fluids precisa, la sequera és una repressió d’altres mons possibles. Fonts clausurades que han perdut la seva funció com a lloc de trobada i sobre les quals s’han aixecat polígons industrials, bars secs davant de la despoblació. I tot el que es reprimeix acaba emergint d’alguna manera.

Les canelles brollen d’una manera o altra. El treball de Francesc Ruiz al costat del grup de Concomitentes, (renombrat recentment com a “Col·lectiu Non plus ultra”) intervé els marges de l’empresa extractiva d’herència imperial que ha dissenyat estructures logístiques per on circulen aigua, ciment, electricitat…, per generar petits talls i circuits alternatius.

La camiona es plega i es desplega, s’adapta al terreny. Des de l’aire sembla fluir. Los caños ha generat un univers visual i una metodologia col·lectiva que continua expandint-se a través del col·lectiu de joves. Estan editant nous fanzines amb El chorrillo per tractar la problemàtica de les fotovoltaiques o la manca de polítiques culturals públiques, i generant espais de trobada a bars i ruïnes industrials a través de festes tractant de revertir la internalització de la despoblació com a destinació. Los caños confronta la superfície blanquinosa i craquejada dels cartells amb una circulació de símbols i energia que permea i regenera la terra.

[Imatge destacada: Francesc Ruiz, Los caños. Fotografia: Félix Méndez].