close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

20 juny 2019
Emocions enfrontades a la biennal nòrdica Momentum

María Muñoz

Pensem en els països nòrdics des de la nostra perspectiva peninsular del sud però deixant enrere en el mite de les sueques a les platges de l’Espanya franquista. Viatgem en el temps a l’Escandinàvia els anys setanta: riquesa, plena ocupació, socialdemòcrates al poder durant dècades… El paradís terrenal progressista. Els Governs nòrdics van accelerar llavors una de les grans operacions d’alliberament individual de la història: que cap persona —major, jove o malalta— hagi de dependre d’una altra per a subsistir. Una persona ha de romandre al costat d’una altra en qualsevol tipus de relació afectiva només per amor, ja que l’Estat, mitjançant tot tipus d’ajudes, substitueix a la família i els amics com a xarxa de protecció. Això és el que compta el documental La Teoria Sueca de l’Amor (Erik Gandini, 2015) … al principi, perquè aquesta idea immaculada ha tingut un efecte inesperat que s’ha convertit en la pandèmia nòrdica: la solitud. Potser a això es referia Martí Manen, comissari de la desena edició de la biennal nòrdica Momentumque porta per títol The Emotional Exhibition quan va dir en la conferència de premsa, “Parlem del dolor escandinau”. I em va recordar a la peça A lot of Sorrow  (molt dolor) de Ragnar Kjartansson, l’obra del qual en general gira entorn aquesta tendència nòrdica al drama, desesperança i malenconia que també impregna les obres avantguardistes del pintor noruec Edvard Munch o del cineasta suec Ingmar Bergman. Doncs bé, una part important del comissariat ha estat navegar en les deu passades edicions per a recuperar artistes i treballs —aproximadament la meitat dels exposats— i resulta que Kjartansson és un d’ells, amb una foto documental de la peça Scandinavian Pain presentada el 2006. Segueix en aquesta tessitura el film The Blank Starede l’holandès Gabriel Lester. Personatges miren intensament fora de cambra sense parpellejar i sense parlar. És en la mirada on l’espectador empatitza amb l’ira, la por, la sospita o el deliri de cadascun d’ells, reconeixent aquestes emocions en nosaltres mateixos: “Et comprenc, també em sento incoherent, trista, perduda”.

Però seguim amb el somni escandinau: part de l’ambiciós Proyecto por el millón de viviendas del govern suec dut a terme entre 1965 i 1975 és el suburbi de Råslätt, situat al centre del país. Aquí és on s’ambienta el film de perspectiva feminista In Purplede Joanna Billing, dedicat al grup de hip-hop Mix Dancers i a l’escola de ball autogestionada per a nenes del mateix nom. El grup lluita per la concessió d’espais públics a l’aire lliure per a ballar, generalment adjudicats a altres disciplines tradicionalment masculines com el futbol o el bàsquet.

El comissari estrella dels anys 1990, Hans Ulrich Obrist, a la Nuit Blanche de París de 1998 va dir: “Als anys 90 hem presenciat l’aparició de centres d’art que tenen la necessitat d’explicar les seves pròpies realitats. Copenhaguen, Hèlsinki, Oslo, Reykjavík i Estocolm juntament amb Bergen, Malmö i Oulu contribueixen a aquesta tendència amb una explosió de creativitat que sembla indicar un veritable ‘miracle’”. A Moss, Noruega, es van iniciar inversions regionals com Momentum, on aquest “miracle nòrdic” s’esmenta en el primer paràgraf del primer catàleg. La primera biennal va tenir lloc l’estiu de 1998 i va incloure la majoria dels artistes sovint catalogats com a pertanyents a aquest miracle nòrdic, com Olafur Eliasson, que és un dels artistes recuperats per a Momentum10. El que inicialment es va pensar com un festival nòrdic d’art contemporani es va convertir en biennal i en l’actualitat no és només una qüestió nòrdica, sinó un esdeveniment amb artistes internacionals.

Momentum està d’aniversari i això ja és sentimental. El fet que les emocions estiguin en el centre de la mostra és molt apropiat per als temps en què vivim, un moment en què les clàssiques estructures de poder dominants cauen i les formes d’opressió es visibilitzen. La supressió de les emocions és una de les formes de poder exercides per la racionalitat occidental durant segles. I és especialment interessant que “L’Exposició Emocional” tingui lloc a Noruega, perquè els que vivim en el nord de tradició protestant, sabem que les emocions precisament no afloren sovint per aquestes latituds. També és interessant la relació entre l’art contemporani – i el seu importantíssim corrent conceptual– i les emocions. L’art auto-legitimat en el concepte, allò racional, en resum, en el domini de l’home blanc. Durant molt de temps, allò emocional s’ha associat a un art “menor”, relegant-ho a les dones i persones de cultures no occidentals que normalment han fet servir els seus cossos i/o la naturalesa i que han estat per definició primitives i sensibles. Un dels millors exemples de dissidència, de visualització d’altres cossos, altres sexes i altres gèneres és la vasta col·lecció de còmics underground de temàtica sexual i fetitxes de Francesc Ruiz en el seu House of Fun, un espai de radical llibertat que explora els límits de la representació a través del dibuix.

Francesc Ruiz. Fotografia Cortesia de Momentum10

I si el quasi perfecte model social demòcrata nòrdic no va ser imitat per desgràcia en altres països, altres presències nòrdiques sí que són notables en el nostre dia a dia, i no em refereixo a vikings tatuats assolant els centres culturals d’Europa, ja fossin els monestirs del segle XI o les cafeteries hipsters del XXI, sinó al capitalisme global i multinacionals —sueques— com Ikea o H&M, amb els seus lemes de bon disseny i moda per a tots. Per això no puc deixar d’aplaudir la instal·lació de Pepo Salazar, titulada FrozenFrozen és un afilat atac al consum de masses promogut per les multinacionals del comerç i un retrat irònic i efectiu que mostra els desavantatges de l’homogeneïtzació. La identificació i la proximitat són sentiments usats pel capitalisme, instaurant en llocs molt diferents i allunyats entre sí els mateixos clixés: reconstruccions de monuments d’altres països i altres cultures, cares de cantants i jugadors de futbol famosos impreses en tot tipus d’objectes, etc. Perquè les iconografies provinents de la societat de consum i la falsa proximitat són l’essència del treball de Salazar: fotos mal editades de menjar ràpid, publicitat de carn, llums xinesos de paper vermell o llits d’Ikea coberts amb edredons estampats amb les cares dels jugadors de futbol més famosos.Frozen domina a la perfecció aquest doble sentit de la proximitat i la distància.

Pepo Salazar. Fotografia Cortesia de Momentum10

 

Pauline Fontdevila. Fotografia Cortesia de Momentum10

La ciutat de Moss, amfitriona de la biennal, està situada en el cor de la Regió Nord, a igual distància —una hora amb cotxe—d’Oslo i de la ciutat sueca de Göteborg. Amb una població de 50 mil habitants, està perfectament inscrita en el paisatge del fiord marí i sofreix en si mateixa les conseqüències de l’era postindustrial, la gentrificació i la globalització… Pauline Fondevila pren aquest fiord marí com a escenari de la performance que forma part d’un corpus de treball “altament” líric anomenat The Promise by the Sea. La performance es va realitzar en col·laboració amb un grup de nens mariners que van desafiar l’oceà en vint velers, les veles dels quals contenen eslògans situacionistes del maig del 68 francès, un moment històric en el qual l’emotivitat va exercir un paper crucial en les accions dels individus. Aquest sentiment anàrquic continua amb la peça localitzada a Kunsthall Momentum, on s’escolta una cançó pop que ella mateixa ha escrit i interpretat i que celebra la fugida en solitari (més o menys metafòrica) de les limitacions socials.

Salla Tykää. Fotografia Cortesia de Momentum10

 

Ilkka Halso. Fotografia Cortesia de Momentum10

La relació amb la naturalesa i l’emoció que aquesta produeix és molt important en la identitat escandinava. Momentum10 està especialment harmonitzada amb la naturalesa i l’entorn. Performances a la platja de l’artista noruega Ina Hagen, el vídeo slow motionVictoriade la finlandesa Salla Tykää sobre el lliri d’aigua Victoria amazònica, o les fotografies del també finlandès Ilkka Halso, treballs recuperats de les edicions de 2009 i 2004 respectivament. En aquest últim, els paisatges estan interromputs per estructures en desús que simbolitzen la societat antropocentrista en la qual vivim. Les imatges formen part de la sèrie Museu de la Naturalesa, en la qual Halso proposa l’ús de tecnologia avançada per a protegir la naturalesa contra la contaminació i la superpoblació planetària. Aquestes obres són simptomàtiques del respecte i la veneració que senten els pobles escandinaus cap a la naturalesa.

Per a acabar, si hi ha una lliçó que aprendre de Momentum10 és que els sentiments mai són fàcils d’assumir, ni en la vida ni en l’art. La preinauguració de Momentum el 7 de juny va coincidir amb el festival de música Lyse Netter (Nits Brillants) i és que a l’estiu nòrdic la llum es converteix en una espècie de parany, un dia que es nega a acabar. Tan sols aquesta poètica de la llum que anul·la la nit, a un ja el fa sentir emotiu.

MOMENTUM10.The Emotional Exhibition.

Fins al 9 d’octubre a Kunsthall Momentum, Galleri F15 i diverses altres localitzacions de Moss, Noruega.

 

(Imatge destacada: House of Fun. Francesc Ruiz. Fotografia Cortesia de Momentum10)

Gestora cultural formada en Història de l'Art i Enginyeria de Telecomunicacions, aquesta hibridesa forma part de la seva naturalesa. A cavall entre Berlín i Barcelona, col·labora habitualment en diferents mitjans escrivint sobre art contemporani i posant l'accent en la confluència entre art, societat/política i tecnologia. Apassionada de la imatge en moviment i la música generada electrònicament. El que més li agrada és compartir i dialogar molt abans d'escriure, perquè així, diu, no deixa d'aprendre.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)