Le Début  evoca una resposta al nihilisme, a aquell buit assaltant que apareix quan allò que sosté la nostra existència cau: la infantesa. A partir d’elements que ens fan transitar de la infància, a la desil·lusió del primer amor i el dol que l’acompanya, presenciem aquest procés dolorós que sembla remetre a una veritat comuna a totes les filosofies. Això és, una necessitat de mirar a l’abisme per a aixecar-se de nou, com les arrels d’una arbre cap a les profunditats.

No obstant això, hi ha parts del rastre en aquest camí que són inexplicables. Una pregunta se’ns obre quan presenciem com un dels cossos queda aïllat de la resta. Mentre que la sincronia marca el centre de la imatge, un sol individu queda als marges alhora que, amb moviments bruscs, sembla que estigui lluitant contra alguna cosa. La imatge es presenta com a una bretxa que enuncia el caràcter inconclús de la possible resposta existencial darrere de l’obra. I és d’aquí d’on surten els interrogants: És suficient un ‘sí’ a la vida? Què fem amb la ferida que ens queda després del nostre debut? Per a respondre aquestes preguntes, és necessari entendre la natura dels primers cops i d’on sorgeix la lectura de la peça com una proposta vitalista.

Hi ha alguna cosa en Le Début que sembla indicar la fragilitat de les construccions de sentit adquirides en el temps. Quan totes criden d’espant simultàniament davant la seva mà, la imatge ens evoca aquella primera sensació d’estranyesa quan se les llença al món sense encara tenir una identitat. Ens recorda al sorgiment de la consciencia que col·loca el Jo com a punt de partida i es contraposa a la resta de coses existents. Jugar i descobrir són possibilitats que s’esgoten, ja que hem d’aferrar-nos a construccions que sostinguin la nostra existència. Tot i això, aquestes construccions s’ensorren perquè no hi ha capes de sentit que fonamentin l’existència incondicionalment. En certa manera, totes les idees intenten definir a priori el que constitueix una necessitat per a la vida, sense haver atès abans totes les nostres possibilitats. La consciencia és temorosa i vulnerable davant del que és absurd.

06_FotoEloiRodesAznar

02_FotoAnnaFabrega

01_FotoAnnaFabrega

05_FotoAnnaFabrega

03_FotoAnnaFabrega

04_FotoAnnaFabrega

 

Davant d’aquest buit, quina resposta podem interpretar per part de l’obra? Després del frenesí, presenciem l’encarnació d’un nen que torna a pujar al tricicle mentre reprèn l’espai amb amplis moviments i juga amb ell. Això remet a un vitalisme nietzscheà caracteritzat per ‘el nen’. Proposa escollir estimar la vida amb voluntat malgrat el patiment, i  tractar-la com un camp obert on crear. No hi ha cap ‘què’ amb prou força per a sostenir-nos, sinó tan sols una certa mirada que retorni una mica de la màgia d’abans.

Tot i això, tenim aquella tendència a mirar el buit i a mostrar-nos reticents al dolor. Si tornem a la imatge del cos aïllat, se’ns obre la pregunta per la ferida. Hi ha dubtes sobre aquest ‘sí’ a la vida, ja que sembla decorar el contorn d’una cosa que continua buida i supurant. Una inquietud que precisament ha sorgit novament en la filosofia del segle XX: la pregunta pel ser de les coses, per quelcom que sigui substància i s’encarregui d’aquella part nostra que vol ser sostinguda i estimada sense esforç ni resistència. Però, existeix tal cosa? Un fonament que ens permeti continuar vivint sense una melancolia pel que érem abans de veure’ns obligades a existir sota unes lleis concretes. O, per contra, no ens queda més remei que acceptar el dolor que vindrà amb els incessants debuts, com l’etern retorn?

Malgrat aquesta aparent incompatibilitat entre un ‘com’ i un ‘què’, hi ha un potencial darrere d’aquesta qüestió evocada en Le Début. Això és, convertir la forma i la matèria en una sola cosa indistingible: és a dir, poder estimar la vida perquè és amable. Per a aconseguir-ho, cal construir un món en què la ferida no pesi i el ‘sí’ sigui realment possible. Sense que res quedi al marge: un projecte que s’estén més enllà de nosaltres i obre una lluita per una vida digna que atengui totes les parts de l’existència.

Le Début d’Aleix Colomer Campoy és la peça guanyadora de l’edició del 2025 del Premi de Dansa de l’Institut del Teatre, un guardó destinat a potenciar el treball de joves creadors i intèrprets, oferint-los suport econòmic en la producció i la possibilitat d’exhibir les seves peces en contextos professionals, com ara un escenari del Grec Festival de Barcelona. Amb la col·laboració de l’Institut del Teatre, Fabra i Coats – Fàbrica de Creació, L’Estruch – Fàbrica de creació de les arts en viu, La Caldera. Es va presentar els dies 28 i 29 al Mercat de les Flors, dins del Grec 2026 Festival de Barcelona

[Imatge destacada: Le Début. Fotografia de Luis San Andrés.
Imatges Carrusel: Le Début al Mercat de les Flors, 28/7/2026. Fotografies Anna Fàbrega i Eloi Rodés Aznar]