El buit no és només un mitjà
per a negar-se a reconèixer qui viu en els deserts (…)
és també un mitjà per a afirmar i demostrar
idees culturals dominants ^[1]Samia Henni (ed.). Deserts are not empty, 2022, p. 39 (traducció al català de l’autor de l’article). Aquesta cita pertany a l’acadèmic, escriptor i un dels coordinadors de Desert … Continue reading

Francisco E. Robles

Els deserts freds, temperats i càlids del món continuen enfrontant-se als recurrents estudis colonialistes que els defineixen com a zones buides i que n’han justificat històricament l’explotació.

A més, en diverses cròniques i infinites novel·les aquestes geografies van ser presentades com el lloc que ha aglomerat, per una banda, la desesperança dels seus conqueridors i, de l’altra, les més delirants il·lusions per industrialitzar-lo.

Ara, si marxem rumb cap a Sud-amèrica, no hi ha dubte que els paisatges que envolten Atacama (nord de Xile) i les seves singularitats han variat notablement com a part del violent domini antropogènic en què convivim.

Atacama és extensa, tan extensa físicament i poètica que sempre ens proposa revisar els dilemes que la seva empremta ha inspirat en els humans. I si contemplo els seus geotraumes provocats per la desertificació, l’urbanisme i la industrialització, avui podria reformular una sèrie de postulats que defineixen aquestes zones. Tot i això, el simple acte d’observar els voltants de la ciutat d’Alto Hospicio de la mà de milers de tones de deixalles tèxtils, sobre aquella terra de calitxe, em deixa sensacions indelebles.

Davant d’aquest panorama, la varietat de sentiments i percepcions amb què he assimilat l’estampa de la deixalla prové del que hem generat i reproduït, en col·lectiu, perquè allò que hem anomenat deixalleria aparegui i pertanyi al desert. D’aquesta manera, estic interpretant part de la cosmogonia d’aquests paisatges de la deixalla i el seu tarannà a la cultura contemporània per sincronitzar una nova perspectiva que enfronti els dilemes ecològics futurs. Així mateix, pensar de manera més expansiva sobre els deserts requereix un canvi cap a marcs epistemològics i ontològics que honorin i prioritzin un futur per als entorns secs que sigui anticolonial, socialment i ambientalment just i multidimensional. ^[2]Ibídem, p. 99.

Aquestes despulles de teles, tant naturals com sintètiques, sobre les pampas d’Atacama, continuaran exposant empremtes físiques i abstractes que n’han marcat l’evolució. És més, aquestes escombraries projecten una visualitat associada a allò simbòlic, les simbolitzacions i exotitzacions extremes que hem creat sobre ells. Per això reconec que aquests paisatges desprenen una postal i l’emmarquen a la porqueria que enfronta la nostra cultura globalitzada.

Doncs bé, per a aquesta anàlisi sobre Alto Hospicio, he de confirmar que aquests paisatges intervinguts, modelats i esculpits per les escombraries comporten nous actes reflexius i crítics sobre els ecocidis. En aquest sentit, les comunitats que confronten amb aquestes zones de sacrifici ja tenen internalitzada la idea que el desert no és buit i que alhora no els pertany. I malgrat que per a nosaltres aquestes característiques poden estar immensament arrelades a la pròpia cultura del desert, continuen desprenent una indeterminació contextual per a la recerca en arts visuals.

Foto: Martinka Brobikova

Sota aquestes premisses, els arquetips que he adquirit dels tèxtils sobre la sequedat d’Alto Hospicio han estat assimilats des d’algunes òptiques, confeccionades per artistes i investigadors, que, per cert, s’observen en algunes obres i es conjecturen dins els espais de difusió d’art contemporani. Fets que s’han bolcat per interpretar el paisatge des dels postulats del situacionisme. ^[3]Veure http://situaciones.info/revista/la-vanguardia-no-se-rinde-guy-debord-y-el-situacionismo/. Aquests ens van conduir al concepte de “deriva” que va establir la base dels estudis sicogeogràfics. És sobre aquest terme que els situacionistes presentaven el paisatge com a espai d’una irrealitat estàtica, per la qual cosa tot el paisatge es transformava en un teixit que contenia diferents atmosferes psíquiques. Aquí, més enllà de la distorsió que hegemonitza un paisatge en particular, apareix el joc del détournement ^[4]El détournement (desviació/reapropiació) és la visualitat situacionista que integra elements mediàtics preexistents en una proposta que invoca qüestions socials i polítiques. Des … Continue reading que va injectar una manera particular d’explorar profusament en allò que interpretem i presenciem.

Igualment cal destacar el filòsof bolivià Oscar Ichazo, qui, en aquesta mateixa època, va proposar un programa pioner a la ciutat d’Arica (regió d’Arica i Parinacota, Xile) on, més enllà de les seves propostes teòriques sobre la protoanàlisi, ell mateix convidava diferents pensadors, científics i artistes a utilitzar exercicis psicofísics i en els que el treball filosòfic estava enfocat en la geografia del desert i en les falles que el travessen. Tot i això, el setial del desert, segons Ichazo, ens convida inevitablement a certa introspecció sobre el paisatge, en aquest cas d’aquella part del desert d’Atacama, per atendre el nostre autoconeixement. ^[5]Oscar Ichazo va publicar l’any 1976 les seves experiències a Arica i les va recollir a la publicació Arica Psycho Calisthenics.

Segons els criteris exposats, la base de la proposta del col·lectiu d’investigació i creació integrat per Martinka Bobrikova, Oscar de Carmen i Maria Alejandra Gatti tradueix i intercepta el détournement i els exercicis psicofísics per fer visible, des d’aquests paisatges i sota el títol re-(t)exHile, l’exploració d’aquelles altres vores sobre el denominat règim del buit i la dislocació mediambiental provocada pels residus tèxtils a escala global.

Durant aquests recorreguts, aquest grup proposa una sèrie de preguntes com ara: quin és el tarannà psicopolític que travessa les comunitats que circumden Alto Hospicio?; què passa quan una població marginada conviu amb les escombraries?; quins són els efectes dels geotraumes que transformen el paisatge i les pràctiques quotidianes d’aquestes localitats? A partir d’aquestes preguntes i antecedents, els esquemes construïts per objectar el paisatge en re-(t)exHile han interpretat corrents estètics i historiogràfics contraposats i, per cert, esquitxat diametralment en altres disciplines.

Foto: Rodolfo Andaur

Des d’un altre enfocament, re-(t)exHile interpreta el safareig glocal (Zona Franca) ^[6] Veure https://www.zofri.cl/es. que fomenta el binomi consum-deixalla, configurant els cossos i les relacions humanes i no humanes. Aquí és visible que l’impacte del sistema franc ha detonat una sèrie d’irresponsabilitats que posen al centre del debat les diferències d’aquestes escombraries tèxtils.

Arran de l’esmentada línia, re-(t)exHile desplaça sobre els en(con)torns d’aquesta acció i instal·lació els traumes situats d’una ciutat que pretén atreure noves savieses per enfrontar, entre molts altres assumptes, el tràngol epistèmic dels excessos humans.

La proposta és una fita per a la pràctica de les arts visuals ja que desplega i instal·la pancartes abstractes fetes de teles amb una empremta que barreja allò conceptual i allò ecogeopolític: teoremes que enuncien les desesperances que testifiquen les comunitats que envolten, en aquest context, Alto Hospicio. D’altra banda, la proposta enforteix la vinculació interregional, la producció, la circulació i el foment del pensament crític davant de l’escabrós panorama que mostra una geografia ja venuda als interessos de les transnacionals.

Tots els elements semàntics que vaig intentar definir més amunt, evidents en la pràctica d’aquest grup de pensadors i artistes visuals, assimilen el desig per observar altres maneres de cohabitar les nostres geografies. Alhora, aquest ideari de tall i confecció amb teles descartades passa a estructurar una narració subjectivitzada per la creació de la cultura visual que, sota un recorregut contemplatiu i analític, presenta un paisatge que és un mer objecte per a la natura i un subjecte per a la cultura tecnofeudalista actual.

Foto: Martinka Brobikova

Foto: Rodolfo Andaur

[Imatge de portada: Martinka Brobikova]