Entre tots els desastres que semblen acumular-se dia rere dia a les notícies, ja sigui en forma de runa, cendres, fang i, sobretot i encara més trist, cadàvers —que s’amunteguen sense parar—, hi ha una notícia que, si no fos per la visibilitat que busquen les xarxes socials on es va publicar, segurament hauria passat sense pena ni glòria. Una publicació a Instagram del 30 d’agost de 2026, publicada per l’estudi de disseny deconama.estudio —que, segons la seva pàgina web, «combina funcionalitat, història i estètica»—, mostrava amb orgull com en un dels seus últims projectes havien «tirat a terra», en paraules seves, les escales que formaven part del disseny original d’una obra residencial de l’arquitecte Rogelio Salmona.

Rogelio Salmona és, sens dubte, un dels principals referents de l’arquitectura a Colòmbia i a l’Amèrica Llatina. La seva manera de treballar el maó es va convertir en un dels trets més recognoscibles d’una obra que abasta projectes d’habitatge, edificis públics, museus i biblioteques. Però reduir la seva arquitectura al maó seria quedar-se a la superfície. Hi són igualment fonamentals el recorregut, l’aigua, la relació amb el paisatge i, especialment, la manera com la llum apareix i desapareix a mesura que es recorren els seus espais.

Segons expliquen al vídeo, el pis «fosc» necessitava, a més d’una habitació més àmplia, que es destruïssin les escales originals per substituir-les, com diu la veu en off, per unes de «més lleugeres, contemporànies». Entre els materials seleccionats hi ha el vidre, que, segons se’ns explica, «connecta els espais». Aquí cal preguntar a la dissenyadora: què fa, doncs, una escala si no és connectar? Amb la intervenció, continua la veu, el pis es percebria «molt més lluminós, obert i lleuger».

Tot i que aquesta publicació no és diferent de tantes altres en què es promociona algun servei en poc més d’un minut, és precisament en la lleugeresa d’aquest format on s’entreveu un símptoma preocupant. Més que un atac aïllat, és un toc d’alerta fort i clar sobre com les acadèmies d’arquitectura i el mercat immobiliari actual estan fallant als nous professionals; potser els ensenyen més a fer publicitat a partir d’eslògans buits que a reflexionar sobre la pràctica de l’arquitectura. Una praxi que hauria de començar pel reconeixement a fons de l’entorn i del context; per una preocupació autèntica, sensible i profunda pel que significa l’ofici de construir, però també pel respecte envers allò que ja s’ha construït i que representa no només un llegat, sinó recursos, temps i coneixement que hem de tenir en compte.

Aquesta desfiguració, no només d’una escala sinó de la coherència interna d’una obra de Rogelio Salmona, evoca inevitablement la seva coneguda relació crítica amb Le Corbusier, a l’estudi del qual va treballar durant uns quants anys. Le Corbusier havia visitat Bogotà per primera vegada el 1947 i posteriorment desenvoluparia el Pla Pilot per a la ciutat, un projecte en què Salmona va participar des de l’atelier de París. Igual que en altres plans urbans del mestre francosuís, com el Plan Voisin per a París, es descartava la ciutat existent per obrir pas als seus ideals moderns de transformació, circulació, obertura i llum.

Per a Le Corbusier, la modernitat —una altra paraula que al seu moment tenia un pes semblant al que «contemporani» té avui per a tants dissenyadors— implicava una nova manera d’habitar. Tant en els seus plans urbans com en les seves «màquines d’habitar», obrir vistes, permetre l’entrada del sol i establir una nova relació entre interior i exterior van ser elements doctrinals. La llum es convertia així no només en una condició física, sinó en la representació d’una promesa de progrés implacable.

Però aquesta associació entre llum i progrés és força anterior a les avantguardes del segle XX. Al segle XIX, la transformació de París empresa pel baró Haussmann va obrir grans avingudes, perspectives i espais públics allà on abans hi havia una trama de carrerons estrets. La nova ciutat va millorar infraestructures, parcs i circulació, però la seva construcció també va comportar la demolició de milers d’edificis i històries. La modernització il·luminava unes coses mentre en feia desaparèixer d’altres. Podríem dir que cada acció impositiva d’il·luminar produeix també el seu propi costat fosc. Una dialèctica que Jacques Tati immortalitzaria en el seu film Mon Oncle.

Quan els canvis es duen a terme alimentats per l’ego de qui creu que la novetat és un valor en si mateix —i no el resultat d’una negociació respectuosa amb allò que ja existia—, s’acaben desfigurant llegats que després costa enormement recuperar. És la diferència entre intervenir des del diàleg per adaptar-se a les necessitats actuals i intervenir per imposar. En aquest sentit, la història de l’arquitectura ens ofereix un episodi incòmode però aclaridor.

Entre 1926 i 1929 Eileen Gray va dissenyar i construir, juntament amb Jean Badovici, la casa E.1027 a Roquebrune-Cap-Martin. Davant la rigidesa teòrica de l’època, Gray va concebre aquell habitatge a la vora del mar com un organisme viu, tenint molt en compte el vent, el sol i, de manera molt especial, la intimitat i els sentits de qui l’habitava. Anys després, Le Corbusier, fascinat per l’espai i emparat en la seva idea que aquells murs blancs havien de ser «espiritualitzats», va pintar —nu— una sèrie de murals abstractes estridents sobre les parets de la casa sense consultar Gray. Ella, que havia dissenyat cada racó per al recolliment, va considerar aquella intrusió visual un acte de vandalisme. L’episodi és una advertència que transcendeix l’àmbit purament legal per situar-se en el de l’ètica. Intervenir no significa necessàriament comprendre, i habitar o actuar sobre una obra aliena tampoc no concedeix el dret a silenciar la intenció original de qui la va crear.

Perquè la llum, en la gran arquitectura, funciona d’una altra manera. Una cosa il·luminada intensament haurà de produir, per lògica, una ombra igualment profunda. Qui manegi bé la llum sabrà treballar també la penombra, una cosa que Rogelio Salmona dominava amb mestratge. Una de les qualitats dels seus edificis és precisament aquest misticisme de la penombra, de la llum que s’anuncia des de lluny i acompanya una seqüència d’espais que es van descobrint a un ritme pausat, una cosa que Salmona aprendria també de les seves visites a l’Alhambra. Circulacions extenses, transicions que conviden a la contemplació i canvis d’alçada que desenvolupen una narrativa de l’habitar, és a dir, espais recollits que desemboquen en sales imponents. En destruir l’escala sòlida i transformar-la en un element transparent a força de vidre i llums led, s’aniquila el misteri del recorregut.

Aquestes línies no pretenen sacralitzar ni museïtzar de manera ingènua el patrimoni privat. La decisió sobre què mereix conservar-se i què es pot adaptar als temps actuals és complexa. El dret a un habitatge digne i habitable és innegable, i mirar endavant exigeix canvis. Tanmateix, l’arquitectura té una doble dimensió, perquè és propietat privada, però també és cultura compartida.

El que posa a debat aquest petit esdeveniment —que segurament es repeteix cada dia de portes endins— és un problema de fons, és l’alarmant idea que els drets de propietat i el poder adquisitiu atorguen una potestat absoluta per desmantellar la memòria estètica d’una societat. Quan comprem una peça de valor històric, ens convertim en els seus custodis, no en els seus destructors. És una discussió que va més enllà dels límits de l’arquitectura i arriba a tots aquells recursos de què viu; els boscos, els torrents, l’aire i el paisatge. Aquest món que habitem per dret, però que no ens pertany.

És la mateixa lògica d’aquells que, des de la coberta dels seus megaiots, assumeixen que la seva posició els dona dret a privatitzar l’horitzó que es veu des de la platja, oblidant que hi ha belleses l’única propietat legítima de les quals és la mirada dels altres.

“Abans i després de les escales dissenyades per Rogelio Salmona, que van ser demolides durant la remodelació de l’apartament. Foto: Captura de pantalla de vídeo compartit a les xarxes socials.