Autogestió, DIY i qui fa què?

Com en el brillant text de Caterina Almirall, el concepte (i més encara la pràctica) de l’autogestió, ve amb preguntes, amb milions d’elles, i per molt que ens hi acostem, aquestes no són de ràpida solució. Per exemple, què és el que fa que una pràctica, una associació, una organització, una institució (…) es consideri autogestionada? ¿L’autonomia financera? ¿La independència de les seves activitats? ¿La força humana que la promou? ¿Els seus orígens? ¿La seva localització? ¿Els seus objectius?

Amb aquestes demandes, i milions d’altres, començàvem un tema que ens venia de gust, i la veritat, no vam aconseguir aclarir res… anem bé. A més, encara que això no s’hagi reflectit del tot en els textos que han estat publicats, també ens venia de gust donar-li a l’assumpte el contrapunt. De la idea del DIY (fes-t’ho tu mateix, que no ve a ser el mateix que l’autogestió, que seria més com gestiona’t a tu mateix, deixant de banda la idea del fer, que implica acció, mentre que gestió implica ordre…) en fi , que volíem contraposar amb una idea que ens interessava, això del DIWO (Do It With Others, amb la qual empatitzem notablement), però allà es va quedar com -possiblement- un tema a rescatar i en el que aprofundir. Igual que els conceptes de precarietat o de temporalitat, associats a l’autogestió. O la idea de joventut (simbòlica) que se li atribueix, o de rebel·lia… en fi una altra vegada.

Obríem la llauna amb Montse Badia parlant de, no podia ser d’una altra manera, Autogestió, comissariada per Antonio Ortega a la Fundació Miró, entitat privada (encara que regida en part per ens públics). Creiem que té sentit destacar-ho.

La seguia una incisiva Caterina Almirall i el seu raig de preguntes, en bona part fruit de la seva subjectivitat i biografia, preguntant coses com ¿què gestionem quan ens autogestionem? ¿Precari vol dir que coneix els seus límits? ¿S’han confós els nostres límits? A partir de la fira madrilenya Supersimétrica, organitzada per Salón, però també a partir de la seva experiència amb El Passadís, amb les xerrades a Fireplace Project, i de mil capes més.

Amb Virginia Lázaro ens acostàvem al deure de l’autogestió amb el compromís, amb la força col·lectiva i els beneficis estesos d’un “Do It Together” que és del que tractava el seu text: sobre la lluita de Standing Rock, i els seus molts nivells d’interpretació, amb la lectura dels seus eixos en tensió, el DIY prenia un caire de lluita social, ètnica, de classe.

I acabàvem amb una entrevista de Marina Vives a Rubén Martínez, en el què se li preguntava a un artista pel seu recorregut des el món de les Belles Arts cap a la teoria política i en la qual aquest semblava ser capaç de tornar-se sobre si i contestar com teòric sobre el món d’allò l’artístic. Des de la teoria a la pràctica. Des del concepte a la seva execució.