close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

març
Avançar entre ruïnes

Marla Jacarilla

La societat contemporània manté una relació complexa amb les ruïnes. Per una banda, les estructures socioeconòmiques neoliberals fomenten l’obsolescència de diversos tipus (programada, indirecta, per incompatibilitat, psicològica, estètica, per caducitat, etc.). Per altra banda, es mostren completament incapaços de gestionar la proliferació de ruïnes que aquesta obsolescència comporta. Els ritmes cada cop més accelerats de producció escurcen la vida útil de productes, objectes i serveis. Des del programari que es queda antiquat mesos després de sortir al mercat, passant per l’actriu de Hollywood que deixa de protagonitzar pel·lícules passats els 35 anys o la impressora que després de dos anys de funcionament deixa d’imprimir sense cap raó aparent, la data de caducitat de (gairebé) totes les coses i persones que ens envolten és cada vegada més apressant. Lluitar contra aquesta tendència es converteix doncs en una veritable acció antisistema, en un acte de resistència també en el context de l’art. Les dinàmiques de mercat acceleren el flux d’obres i artistes. El context de l’art emergent demana noms nous constantment i els artistes més joves es veuen obligats a la incessant (híper) producció d’obres originals realitzades ex-professo per a exposicions àvides, no tant de qualitat, com de novetat i/o exclusivitat. L’artista emergent es veu immers en la inevitable paradoxa d’haver de produir constantment (ja siguin tant obres com dossiers de projecte) si vol seguir dins d’un sistema que, a la majoria de casos, no li permet superar les condicions de precarietat —inherents al context— per així poder consolidar la seva carrera. Viu d’aquesta manera, amb l’eterna esperança de superar una fràgil emergència que sembla circumdar tot el que l’envolta. De la mateixa manera, els centres d’art i institucions artístiques pateixen les conseqüències d’un sistema que sovint els converteix en obsolets. A alguns, fins i tot abans de la seva inauguració. Sotmesos als vaivens polítics, ingerències i canvis constants als seus models de gestió, esdevenen mers contenidors culturals que, dependents d’una assignació pressupostària cada cop més exigua, sobreviuen amb prou feines però sense ser capaços de dinamitzar un sector que és alhora víctima d’un acceleracionisme insostenible.

La selecció de textos que compon aquesta editorial parla de les diverses vessants de l’obsolescència i la seva inherent correspondència amb la ruïna, la seva conseqüència més immediata. Des de la relació dels artistes amb eines ja considerades obsoletes pel sistema —com és el cas del cinema analògic— (Carlos Vásquez), passant per la possibilitat de la ruïna cibernètica (Enric Puig), el concepte de ruïna en relació amb diferents models de centres d’art (Marisol Salanova), la construcció, desconstrucció i reconstrucció del llenguatge i el discurs en relació amb la ruïna (Javier Bassas) o l’obsolescència del cos biològic versus les possibilitats que planteja el posthumanisme, entre d’altres coses (Diana Padrón). Tots són textos escrits des d’un context molt concret: el de la urgència del canvi i la necessitat d’un replantejament de les estructures que condicionen el nostre funcionament com a societat.

 

(Imatge destacada: Noah Scalin, Dead media)

Tema del Mes

A la Marla Jacarilla li resulta difícil definir-se, encara que ho intenta de forma obstinada des que fa alguns anys li van explicar que seria bo que tingués un statement. Fa art (o almenys ho intenta), escriu sobre cinema i reflexiona de tant en tant sobre coses que solen passar desapercebudes. En certa manera, tot això se situa a un mateix nivell: l'obsessió per aquestes lletres que formen paraules, que formen frases, que formen paràgrafs, que formen capítols que ens expliquen històries.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)