L’anglès com a soroll blanc

Fa poc era a Itàlia, a una petita ciutat costanera, acompanyat per uns quants habitants locals. Parlàvem en anglès, mentre que un dels membres del grup no en sabia gens i va quedar exclòs. Fa vint i escaig anys que visc fora d’Irlanda, allunyat de l’anglès, i m’he acostumat a com aquesta llengua em persegueix en aquesta mena de situacions. La gent es disculpa com pot. Per què es disculpen? Pel seu anglès, ja sigui per una incapacitat total a l’hora de parlar-lo —somriures, mans aixecades, ulls que brillen amb indulgència— o per una qualitat que ells mateixos consideren baixa. Això m’incomoda, la gent no hauria de disculpar-se per no parlar-me en anglès al seu propi país. A més a més, tampoc no s’haurien de veure exclosos d’una conversa per això. Però passa. L’anglès irromp, com el corrent d’un riu, ignorant la pedra muda i clapotejant, sempre endavant.

En paraules del periodista Mathieu Aikens: «El soroll blanc de l’anglès impregna el món sencer», les quals va escriure mentre acompanyava refugiats de diverses nacionalitats durant la seva travessia entre continents fins a arribar a l’Europa occidental. La descripció és precisa, ja que l’anglès és omnipresent, en diverses freqüències i tonalitats, i per això encaixa amb el concepte deleuzià de la llengua/literatura menor: una literatura menor no és la que s’escriu en una llengua menor, és més aviat la d’una minoria que opera dins d’una llengua major.

Fa temps que l’anglès s’ha desterritorialitzat. Primer, a través de l’Imperi com a potència colonial, després com a «l’imperi que respon» i, en el món actual, com a llengua franca supranacional, que impulsa el llenguatge de la web, l’intercanvi cultural i l’evasió de la publicitat. I si les imatges han capturat cada racó del món i els telèfons intel·ligents les han publicat, l’anglès dona veu a molts mentre es desplacen pel món, de manera que fa possibles encaixades de mans mediades. Per comunicar-nos entre nosaltres, parlem, demanem disculpes i ens en sortim amb un parell de paraules incorrectes (okay, yes, please).

L’anglès estàndard s’ha acabat; la reina ha mort. Ara, l’anglès traduït és l’estàndard. Vincenzo Latronico, l’autor de la novel·la paneuropea de la seva generació, ho hauria de saber. La nostra conversa tracta els detalls del paper de l’anglès en la vida literària i artística actual. També del seu paper en la concepció que tenia Proust de la literatura com una cosa escrita de forma invariable «en una mena de llengua estrangera», i confessa que sovint pensa en una obra literària impossible, escrita en anglès però com a segona llengua. Potser com Beckett, que renunciava a l’anglès per assolir la puresa que el seu art requeria.

La literatura de vegades intenta posar-se al dia. Kári Páll Óskarsson escriu sobre com l’anglès ha penetrat en la vida quotidiana a Islàndia. En una crònica que ens arriba des d’una regió lingüística fascinant, amb només 370.000 parlants d’una de les llengües escrites més antigues del continent (Vincenzo va assenyalar, a través de Kundera, que les Eddes i les sagues islandeses podrien ser l’inici de la literatura europea moderna), observem com l’anglès s’obre pas en la literatura islandesa.

Ana Schnabl, una de les escriptores eslovenes més interessants, analitza la rapidesa amb què l’anglès d’Internet influeix en altres llengües i la manera en què el manlleu del vocabulari i les expressions d’Internet fan que Eslovènia canviï més ràpid que mai.

(Imatge destacada: © Juliet Barbieri)