Art i tecnologia, una mirada des de l’Amèrica Llatina

Com a editor resident del mes de juliol a A*DESK, proposo el repte de centrar la mirada en un encreuament que acostuma a quedar atrapat entre dos gestos oposats, la celebració entusiasta de la innovació i la denúncia de l’extractivisme tecnològic, sense relacionar l’un amb l’altre. La pregunta que guia aquest dossier és alguna cosa així: quines maneres de fer (amb) màquines es donen a l’Amèrica Llatina, des de quines memòries, amb quins sorolls?

El títol escollit aposta per allò múltiple, més enllà de qualsevol declaració d’identitat o de les postals regionals. Els textos reunits aquí recorren diversos abordatges, mitjans, temps i zones geogràfiques. Però els reuneix la convicció comuna que a l’Amèrica Llatina la tecnologia pot ser més que un fenomen importat o una promesa de futur. És un camp de batalla material i simbòlic on es pot mirar cara a cara altres latituds.

Oscar Santillán, ANTHEM, cortesi de l’artista

El recorregut té una forma orgànica, que sorgeix d’una mirada arqueològica sobre la prehistòria digital llatinoamericana, que continua amb la curadoria especulativa com a temporalitat geològica i espectral, avança cap a la materialitat tossuda de les màquines que fallen i acaba articulant algunes eines conceptuals per continuar pensant amb tecnologies d’escolta i generació de mons.

Comencem amb Doreen Ríos, qui traça una arqueologia del net art a Mèxic des de la dècada de 1990 fins als 2010, i rescata experiències fundacionals i activismes digitals d’una època en què es podia somiar amb una connexió realment distribuïda. D’aquesta manera produeix una genealogia de comunitats artístiques que van entendre Internet com a territori d’experimentació política i poètica. Li segueix Juliana Gontijo amb un text que convida a pensar la curadoria com una tecnologia d’interferència temporal. Entre l’oxidació, la falla i la comunicació tel·lúrica, proposa un gest radical, que és reobrir temporalitats soterrades, més que futurs redemptors. Una lliçó des del Sud per recordar què pot fer una exposició. Al seu torn, Jazmín Adler recorre un corpus d’obres de màquines fallides i ineficients, de manera que cauen, es cansen, es barallen. El seu escrit habita els errors com a operacions amb un sentit profundament propi. Amb la seva referència a les màquines contrahegemòniques, vincula la falla amb la desobediència. Tanco amb el meu propi text, on proposo la noció d’“interfície d’escala” per pensar com els sensors connecten allò local amb allò planetari sense resoldre la tensió, ni sense voler fer-ho. Recuperant maneres contemporànies de fer sensors, el text intenta mostrar que, en els nostres territoris, la sensibilitat obre camins per activar friccions i convertir el soroll en un territori compartit.

El dossier, tot plegat, aspira a ser una constel·lació de preguntes situades amb l’esperança de provocar, a través de les lectures, alguna interferència, algun soroll allà on només s’assumeix que hi ha senyal.

[Imatge destacada: Marcela Armas, Sideral. Cortesia de l’artista]