The Backrooms: arquitectura del buit psicològic

En un moment històric marcat per la incertesa estructural, la hiperconnectivitat i la progressiva dissolució dels límits entre realitat física i entorn digital, l’imaginari dels backrooms emergeix com a molt més que una tendència nascuda a internet. La seva potència rau a haver aconseguit condensar, sota l’aparença de passadissos buits, oficines infinites i arquitectures deshabitades, una sensibilitat generacional travessada per l’ansietat, la desorientació i la pèrdua de referències estables.

Els textos reunits en aquesta sèrie parteixen precisament d’aquesta intuïció: que els backrooms no s’han d’entendre només com a fenomen de terror viral, sinó com a símptoma cultural. L’arquitectura deixa de funcionar com a refugi o estructura racional per convertir-se en un espai ambigu, suspès i profundament psicològic. Són escenaris familiars i estranys alhora, on la repetició, el buit i l’absència produeixen una experiència propera al sinistre descrit per Freud: allò que inquieta perquè deixa entreveure el monstruós ocult en la nostra quotidianitat.

Al llarg dels articles, el recorregut ha transitat des de l’anàlisi conceptual de la liminalitat fins a la materialització en pràctiques artístiques que exploren la representació de l’espai com a reflex del malestar psicològic. Conceptes com no lloc, junkspace o terrain vague han permès comprendre com la contemporaneïtat ha produït entorns definits pel trànsit permanent, contribuint a l’erosió de l’agència i la identitat dels qui els habiten. De la mateixa manera, les obres d’artistes com Serafín Álvarez, Gregor Schneider o Kay Sage han mostrat que aquesta relació entre arquitectura, buit i psique té una genealogia molt més àmplia que el mateix fenomen digital.

Aquestes idees troben una expansió suggeridora en la conversa final amb Eloy Fernández Porta, on els backrooms són abordats també des de la filosofia i la crítica cultural. A través de referències que van des de les presons imaginàries de Piranesi, fins a l’escriptura de Nathaniel Hawthorne o el cinema de David Lynch, la conversa amplia la genealogia d’aquest imaginari i reforça una idea central: que els backrooms cristal·litzen tensions profundes, que travessen el pensament contemporani i reformulen, sota la sensibilitat de l’era digital, pors que potser venen de molt lluny.

Aquest projecte proposa, en definitiva, pensar l’arquitectura i les seves representacions com a dispositiu emocional, polític i simbòlic. Entendre els backrooms implica preguntar-nos per les formes en què l’espai modela la nostra experiència del present i per què, en una època travessada per crisis invisibles i amenaces abstractes, les imatges que representen millor els nostres temors col·lectius són precisament aquelles en què sembla no passar res, llevat de la persistent sensació d’haver-nos perdut.

[Imatge destacada: Gregor Schneider, Haus Ur. Captura de vídeo]