Posar en escena

Com a editora convidada del mes de setembre a A*DESK, proposo pensar l’escena com un espai on alguna cosa es pot assajar i començar a existir. Escenografia, performance, curadoria, dansa i ritual apareixen aquí com a pràctiques capaces de produir relacions i formes de coneixement, però també com a eines per imaginar altres maneres d’habitar, de construir comunitat i de sostenir una memòria des del passat, el present i el futur. Posar en escena és representar, però també produir les condicions perquè alguna cosa es pugui començar a construir i succeir.

Els quatre textos reunits parteixen de llocs molt diferents, però comparteixen una intuïció: que l’espai escènic i les seves metodologies són espais de possibilitat i existència, però, sobretot, de resistència i memòria. L’escenogràfic es pot entendre així com a assaig, com a desplaçament, com a ficció o com a infraestructura de cura.

Comencem amb Roger Badia, que parteix de la relació entre arquitectura i escenografia per pensar precisament aquesta condició d’assaig. A través de les arquitectures d’Aldo Rossi, i especialment del cementiri de San Cataldo i el Teatro del Mondo, planteja com una construcció provisional o desplaçada de la seva funció original pot obrir-se a altres usos i altres formes d’habitar. L’arquitectura apareix així com un escenari capaç de ser activat per aquells que el recorren, mentre que la dimensió performativa es planteja com una eina per anticipar possibilitats de transformació de l’espai públic.

Júlia Coelho situa la mateixa pràctica curatorial en un espai-entre. A partir de Linha Orgânica de Lygia Clark i de les pràctiques de Susana Solano i Ángeles Marco, pensa el comissariat com un interval on les fronteres entre dins i fora, cos i espai, artista i públic, passat i present poden tornar-se inestables. La curadoria apareix aleshores com una pràctica performativa, com una manera de desplaçar-se entre obres, arxius, llocs i temporalitats per produir coneixement a través del moviment mateix.

Seguim amb Jordi Mani Huesca, que, a través del cos, el so, el ritual i el rastre, traça una genealogia de memòries connectades entre comunitats. A través del Bonkó ñánkue i l’Abakuá, i de les seves connexions amb el techno de Detroit i el ballroom de Harlem, proposa pensar la dansa i la música com a tecnologies capaces de conservar i actualitzar una memòria. En contextos d’expulsió, precarietat, violència i extractivisme, aquestes pràctiques permeten generar comunitat, protecció, pertinença i economies paral·leles de cura.

I acabem el mes amb el film Flaming Ears, on Tendai John Mutambu ens porta a la construcció d’un món a través de la seva escenografia. Davant d’una ciutat i una realitat que no podien contenir les formes de vida que els seus protagonistes imaginaven, Ursula Pürrer, A. Hans Scheirl i Dietmar Schipek van construir la ciutat fictícia d’Asche mitjançant maquetes, decorats, vestuari, música, efectes i una producció profundament col·lectiva i DIY. L’escenografia deixa aquí de ser un fons per convertir-se en una eina d’autoconstrucció, ja que, si el món existent no ofereix l’espai que es vol habitar, sempre queda la possibilitat de construir-ne un altre, encara que sigui amb cartró, restes, disfresses i alguns còmplices.

De l’arquitectura al cos curatorial, de la maqueta a la pista de ball, aquests quatre textos entenen l’escena com un lloc de transformació. Posar en escena és aquí una manera de fer espai i preservar-lo. És també una manera d’assajar allò que encara no sabem com habitar. Potser aquí allò escènic, les seves metodologies i les seves disciplines no tenen tant a veure amb representar un món com amb generar i imaginar les condicions perquè en puguin aparèixer d’altres.

(Imatge de portada: Susana Solano, La linterna I, 2002-2003. Col·lecció: Parque del Prado. Ajuntament de Vitòria-Gasteiz)