PARLEM MARCIÀ

PARLEM MARCIÀ és el nostre propòsit editorial per a aquest segon equinocci de 2021, un any irregular, pandèmic, volcànic i climàticament extrem. Els quatre textos que es reuneixen posen en constel·lació de genealogia femenina lectures sobre les creacions i experiències de dones també irregulars i habitants d’un més enllà. Escriptores i artistes del segle XXI, relatant episodis o processos sorgits a la fi del segle XIX i eludits en el segle XX per considerar-se “marcians”. 

L’edició és un homenatge i vindicació del marcià culte humanista de moltes dones que van alterar la modernitat racionalista, el marcianismo utòpic de fraternitat visionària de sufragistes i feministes, el silenci extraterrestre de ciutadanes castigades en centres de salut mental, el poder alienígena de dones artistes de turbulenta creativitat o les recerques màgiques i àcrates d’autores emancipades. Algunes d’elles van ser motiu d’estudi i debat entre “els” científics, psicòlegs i psicoanalistes de principis del segle XX. El lingüista Ferdinand Sausure, per exemple, va declarar que el llenguatge marcià que practicava la mèdium i artista suïssa Hélène Smith (1862-1929) en les seves canalitzacions era una llengua estructurada i no un efecte de desequilibri psíquic, malgrat la insistència del psicòleg Theodore Flournoy que la va estudiar durant diversos anys per a arribar a editar un llibre, De la Índia al planeta Marte (1899), que li va donar la fama a ell i va sumir a la protagonista en una profunda decepció davant la hipocresia de la ciència. Al mateix temps André Bretóon va admirar el talent visionari d’Hélène Smith en els seus dibuixos de paisatges i éssers marcians, però es va venjar de tal feminisme interplanetari escrivint que el seu treball era molt interessant, però “no era art”. El patriarcat mai parla marcià.

Recentment el CCCB de Barcelona va presentar una exposició dedicada al Planeta Rojo, exhibint materials i documents acompanyats de la coreografia científica sobre els seus misteris i possibilitats per als terrícoles del futur. En la urgència d’un planeta que naufraga sota tones de residus i maldat, Mart es converteix en comodí per a noves aventures en rutes astrals i al mateix temps en previsió d’una futura estampida per a abandonar el planeta blau i canviar de color el nostre hàbitat. Mart encarna el déu de la guerra, també la raresa social i els imaginaris excèntrics de la ciència-ficció i les històries de platerets volants. Més que un planeta en el sentit astronòmic, el quart en les òrbites solars, tot el que esdevé de la seva etimologia es queda de referent per a convertir-se en símbol, al·legoria o tipus psicològic de l’humà. El planeta escarlata ha estat protagonista de visions místiques, experiències psicotròpiques, literatura visionària, art simbolista, música electrònica o cinema de ciència-ficció. Els planetes i les estrelles, en la bossa amniòtica del nostre sistema solar, van ser observats i estudiats des de l’antiguitat, de manera instintiva, matemàtica, astronòmica, astrològica o quàntica per a revelar l’existència d’una història nebulosa poblada de vides factibles, satèl·lits i magmes electromagnètics en constant circulació entre temps infinits. Una història de misteris que abdueix a herois galàctics, científics bojos i ànimes en viatge de coneixement després de la desencarnació. En aquesta exposició dues dones marcianes presidien els confins visionaris: Hélène Smith i Aelita Reina de Mart, realitat i ficció per a una història comuna sobre talent i poder de les dones.

Alfabeto marciano de Hélèn Smith en el libro de Théodore Flournoy, “From India to the Planet Mars”, 1900

Malgrat considerar Mart com el planeta vermell, símbol associat a la masculinitat patriarcal més mitològica, ara sabem que Mart pot ser l’única esperança per al futur dels humans quan la gran migració de supervivència no tingui bitllet de tornada. Les marcianes que admirem ens convoquen a interpretar el vermell com a al·legoria corpològica i d’enllumenament, com el do de la vida i la profecia de futurs possibles. Entre relats i desitjos, l’ocult i el meravellós erupciona en una veu unísona que indica la direcció del futur possible: “No oblidar-me de mi mateixa”. En femení i en marcià. 

Alexa Jade Frankelis itinera pel passat i el més enllà astral en els seus arxius fotogràfics com a artista i en els estudis sobre els epítets estètics d’una forma d’espiritualitat laica i feminista, el Modern Spiritualism, de finals del segle XIX a Nova York i Occident. Llums i ombres en escenaris i arquitectures suspeses en el temps, usant tècniques i hermenèutiques finiseculars. Des d’aquesta visió, escriu sobre la fascinació de la seva generació per la revelació fotogràfica i els sabers ocults de la societat victoriana, especialment sobre una qüestió: la cultura del duel. El seu text ens recorda la connexió entre espiritisme i moviment sufragista, l’obvietat que era impossible una revolució social sense una forma pròpia d’espiritualitat. Comunicar-se amb els esperits i viure la mort com un renéixer, es converteix en el XIX en experiència que canvia la cultura del duel i situa veu pròpia a les dones en l’àmbit públic. Transcendir la mort i desdibuixar els límits entre ciència, espiritualitat i política de gènere va ser tàctica d’alleujament emocional i també un activador dels sabers ancestrals i el món de la màgia; llocs i eines per a la creativitat de les artistes que les noves generacions del XXI recuperen i expandeixen. 

El marcianisme de Lucía de la Cruz ve des de l’interior més indicible. Investigadora i també visionària, clarivident i mèdium. Lucía ens regala un text ple de generositat on, travessant la seva tesi doctoral sobre el temps fílmic de Tarkovsky que encara està realitzant, ens narra des d’una temporalitat indefinida i marciana la seva capacitat per a la visió, per a veure amb els ulls interiors. Unes poètiques que travessa també el propi cinema de l’autor rus, però que també ens permet ficar-nos per moments en el cos d’aquesta Lucía de diferents edats que comença a comprendre unes capacitats extraordinàries, aquest foc que escalfa des d’un lloc que no pots tocar però que és cosmològic i està, inevitablement, travessat pel cos com també es relata en la marciana obra de la visionària Hildegard von Bingen. És un exercici de vulnerabilitat i altruisme, Lucía és una visionària en vida. 

“The Vampire Manifesto”, Raisa Maudit, 2021

Sara Petrucci ha col·lidit, des de la recerca en història de l’art en la universitat de Ginebra, amb els engranatges invisibles del segle XIX protagonitzats per artistes com Emma Kunz i Olga Fröbe-Kapteyn. Dues dones que dediquen la seva vida a estudiar l’univers i la naturalesa de l’ésser humà a través d’una gramàtica visual d’alt contingut simbòlic. En els treballs d’aquestes autores es teixeix el passat de les tradicions populars amb el futur de la ciència, la cultura occidental amb els sabers orientals, la dimensió espiritual i política del final de la modernitat amb un futur utòpic. Artistes irregulars en les quals ara ens reconeixem. La teosofia, antroposofia i espiritisme van ser els camins guia per al seu esperit, la meditació i el ioga eines corporals, la iconografia sagrada un vial cap a l’origen. Investigadores i artistes, les seves obres no es presten a la comercialització sinó a la sanació i les realitzen en la intensitat d’una transferència de comunicació entre el món material i l’astral, acatant una “missió de vida” encomanada per les seves guies espirituals. Amb elles la episteme de “l’autor” es dissol a favor d’una creativitat de relació i ben comuna. Sara Petrucci subratlla com aquestes formes de creació holística amplien les categories artístiques avançant els debats sobre el poder i les funcions de l’art.

Marian Garrido navega tranquil·la i segura per les aigües de la Discòrdia, com a bona i orgullosa sagitaria. Marian – artista, investigadora i docent – és una remescla en si mateixa; en el seu treball conviuen diverses línies que s’embullen i desemboliquen, on xoquen i es fusionen música, post-anarquisme, màgia i tecnologia per a plantejar un capitalisme accelerat que assola i devasta discursos i idees, però que Marian retorça per a esbossar escenaris especulatius en un espai temporal que al·ludeix a una col·lisió, també entre passat, present i futur. Marian ens planteja un text d’alta velocitat on travessa la seva pròpia obra fent un viatge referencial sobre el Mashup com a element revulsiu remesclant la remescla amb la tecnologia màgica del sigil que es desenvolupa a principi del segle XX per ocultistes com Arthur Osman Spare, que després és abraçada per la Màgia del Caos en els 70s i més endavant per altres vessants de la tecnomagia i el post-humanisme; plantejant així un text que és un mashup-sigil en si mateix i que permet al lector entrar i sortir d’ell cap a altres dimensions referencials entre enllaços.

PARLEM MARCIÀ

(Foto destacada: Aelita, Reina de Marte, Yákov Protazánov, 1924)